Els passats dies 21 i 22 de març, en el Congrés dels Diputats es va substanciar (que en l’idioma parlamentari vol dir debatre i, si s’escau, votar) la darrera moció de censura que s’ha presentat adreçada a l’actual Govern del dit “Reyno de España”. Veient com han anat les coses, el primer que correspon dir és que no val la pena perdre el temps en aquestes juguesques polítiques d’alta volada. No mereix aquest interès vist quins eren els protagonistes, i vistos quins eren els propòsits. Tots plegats tenim coses més interessants a fer.

Tot i això, com en tantes altres coses de la vida, crec que sí que podem treure’n una lliçó, o una experiència d’aquest festival polític. La primera cosa que m’ha cridat l’atenció és la figura del candidat proposat per a ser el nou primer ministre. Val que el candidat, excel·lentíssim senyor Ramon Tamamés Gómez, és una figura respectable i respectada en els àmbits acadèmics i polítics. Un notable pensador que des de la militància en el Partit Comunista ha anat fent camí fins a acostar-se (sense arribar-hi) al capitalisme. Ha tingut un procés de mutació interessant, tot i això, cadascú és ben lliure actuar segons el seu bon criteri, això sí, respectant sempre el seu entorn. Així és la llibertat. De tota manera és una dada a tenir en compte.

El futur correspon als joves i a les persones de mitjana edat

En qualsevol cas, a mi personalment no és aquesta la qüestió que més m’ha cridat l’atenció. Veureu que quan es presenta una moció de censura, es fa per criticar el govern d’aquell moment i fer evident que no està encertat en la seva gestió. Vist com van les coses, crec que qualsevol ciutadà de peu està capacitat per a fer aquesta crítica a l’actual govern, fàcil doncs. Però amb això no n’hi ha prou, cal que qui presenti la moció, alhora, proposi un candidat alternatiu que, en cas de guanyar la moció passarà a ser primer ministre en substitució de qui ho sigui en aquell moment. Primera part: No varen trobar a ningú qualificat dins del Congrés dels Diputats i varen haver d’anar-lo a buscar a fora. La llei admet que el candidat a primer ministre no cal que sigui diputat (en el nostre Parlament, el de Catalunya, és obligatori ser-ne diputat), i així van proposar a Don Ramon. Aquest plantejament, això tan sols ja ens pot donar una indicació, una idea de quin nivell de diputats tenim quan es veuen en la necessitat d’anar a cercar-lo fora. Tenim el que tenim. Segona part: Don Ramon va néixer el dia 1 de novembre de 1933, i això no ha de ser impediment per a res. D’acord. Però si el futur d’aquesta societat a la qual pertanyem (per voluntat o per obligació), si el futur el posem en mans d’una persona de vuitanta-nou anys, mal futur ens espera. El futur correspon als joves i a les persones de mitjana edat. Els vells, diguem les coses pel seu nom, els vells podem traspassar la nostra experiència als joves, això sí; més no. Voler aferrar-nos a altres supòsits és una vana pretensió d’auto-enganyar-nos i alhora, voler enganyar els altres.

El futur és prou important perquè el dissenyin els joves que són qui els hi correspondrà viure’l. Ells han d’assumir la responsabilitat de definir cap a on han d’anar les seves vides. Ells han de preparar les condicions i els sistemes en els quals volen que es desenvolupin les seves pròpies vides i, sobretot, les dels seus fills. A ells els correspon aquesta responsabilitat; no a persones que ja estem gairebé caducades perquè cap o poca responsabilitat se’ns podrà demanar el dia de demà si la nostra proposta no ha estat encertada. Per això, entre moltes altres raons, pertoca aquesta responsabilitat als joves. En el seu dia, quan algú es pregunti com s’ha arribat a determinades circumstàncies, o situacions, aquells a qui els hi correspondrà donar les corresponents explicacions cal que encara estiguin presents i, per anar bé, que no s’hagin convertit tan sols en una entrada d’una enciclopèdia. La vida és massa important per deixar-la en mans d’aquells que gairebé hem arribat ja al final. El jovent amb tota la seva força vital és qui ha d’assumir el natural relleu generacional. Si no ho fem així, no anem bé.