L’automoció ens ha alterat la vida de tal manera que fem el possible per transportar tot el nostre saber, i altres coses, en aquest àmbit reduït, reclòs i metàl·lic, que és l’habitacle d’un vehicle que, a tall de gàbia de Faraday volem que ens aïlli de la vida i de la mort com si viatgéssim en una càpsula del temps a velocitats superlumíniques com els herois d’orelles punxegudes d’Star Trek (mai no he estat gaire fan de la guerra de les galàxies).

Fa molts anys, el pare es va comprar un SEAT 600 per oblidar els viatges amb moto als freds hiverns de la Plana, i després d’un temps d’espera similar a un embaràs humà, va poder gaudir del giny veloç on cabíem tota la família per anar esperitats d’una banda a l’altra de Catalunya visitant parents i amics en tòrrids estius i hiverns siberians sense cap mena de temor.

El consumisme sempre ens crea necessitats que no són tals en realitat

Juntament amb la disponibilitat del vehicle es va crear tota una indústria auxiliar per donar suport al nou invent dels savis alquimistes de Detroit (amb permís del senyor Benz). Van florir les fundes per als seients, els aparells de ràdio de precàries sintonies paràsites, poms dels canvis de marxes amb petxines incrustades en epoxi tòxica, la vaca d’alumini per portar-hi les taules i les cadires per fer àpats silvestres vora el mar, les gomes per contactar l’asfalt amb la intenció de no marejar-se en aquelles carreteres de traçat incert, però mai rectilini, i un munt més d’andròmines que sempre pensàvem que havíem de tenir tant sí com no, ja se sap, això del consumisme sempre ens crea necessitats que no són tals en realitat.

Tanmateix, entre tanta collonada irrellevant i l’elevat risc de col·lisió per aquelles rutes plenes d’animals morts i camions esventrats algú va tenir la idea de produir figuretes religioses com a remei infal·lible per a la protecció dels passatgers intrèpids. Així, abans que Elvis no mogués els malucs com els napolitans posseïts per la tarantel·la, algú ens va regalar un Jesús magnètic iridescent que emetia una preocupant llum espectral verda a la nit mentre el seu braç alçat es movia al ritme dels sotracs repartint benediccions i protecció a tort i a dret, com els papes vaticans, però a dojo. Al Jesús de plàstic el va seguir la Maria magnètica en eterna pregària, potser per la seva vida al límit dels pneumàtics de fusta del 600 de casa.

Ara penso que per als vehicles moderns, infestats de tecnologia i connexions de tota mena, pantalles plenes d’informació que ningú no aconsegueix entendre ni a configurar, no ens vindria gens malament un Jesús de plàstic repartidor de benediccions i una magnètica Maria en eterna pregària per compensar la nostra imbecil·litat suprema en confiar tant en la tecnologia i la intel·ligència artificial i tan poc en nosaltres mateixos (...jo soc dels meus passos i dels meus braços...). I, ja posats a demanar, que em tornin el fre de mà per a poder derrapar quan em surti dels dallonses.

Rock me mama!