Era a les altes instàncies de la Confederació Galàctica del Cosmos on sovint es discutia sobre la comunicació i sobre els idiomes i les cultures que hi ha per aquests mons de Déu. Una de les qüestions més punyents era que, allà on semblava haver-hi planetes habitats que podríem creure més endarrerits, les cultures grosses xuclaven les més petites sense aturall.

De mica en mica, una civilització ufanosa en desprestigiava una de més senzilla, una visió en deixatava una altra, una cultura en trepitjava una altra, un sistema de comunicacions caminava damunt d’altres de menys afavorits. ¿Havíem de suposar, doncs, com una cosa natural aquesta influència lenta i constant que anava queixalant sense contemplacions i manllevant paraules, expressions, concepcions, històries, realitats, territoris, mons?

Semblava que la gent que tenia el caparró a la mentalitat d’imperi s’aturava més en la seva pròpia manera de fer, veia les coses més segures i li costava parar l’orella a visions noves o concepcions més planeres. La gent de l’imperi parlàvem amb veu alta i forta en el seu idioma que els hi servia per comunicar-se amb tot el cosmos, i on ja en tenien prou i massa. Es mantenien sords a la varietat de la vida, a les coses tendres i les descobertes silencioses. I eren cecs a allò gairebé diferent d’ells mateixos.

Una de les preguntes era: qui havia de manar a qui? O la més bona: algú havia de manar a algú?

Uns dels problemes que es comentaven a les instàncies Galàctiques era saber com era això d’equilibrar-ho tot, com ordenar amb compassió i flexiblement llengües i territoris, i el fet complex, doncs, de poder-se comunicar dignament amb els pobles menys afavorits. Era palès que en un lloc s’hi parlava i s’hi vivia d’una manera diferent d’una altra, i que aquesta era la base segura de la qüestió, però que cada vegada les coses i les persones s’anaven tocant més, les distàncies s’escurçaven, i tot plegat feia que es parlés de llenguatges comuns, barrejats, d’intercanvi o de futur.

Però del cert del cert no se’n sabia res, ja que no era pas tan acceptada aquesta manera uniformada de fer, que altrament, però semblava indeturable. I ningú posava la mà al foc sobre de si era bona, o si, per contra, ho empobria de debò tot. Es comentava que menystenia la diversitat i la singularitat, aquelles virtuts que els científics asseveraven que mantenia els ecosistemes minerals, vegetals, animals i humans locals, tornant-los més forts i variats.

El fet en dansa de la qüestió succeïa perquè potser uns manàvem massa i molt més que uns altres, i feia l’efecte que era costerut portar les coses amb prou parlaments, calma i equilibris. Els de l’imperi gallejaven i en volien més, escombraven cap a casa compulsiva i inconscientment, i miraven als més menuts com si no fossin de prou gradació, com gent de solvència esquifida. Persones i grups d’una realitat a fer desaparèixer?

Tot amb tot, qui sap si la veritat bona era que ningú valia més que un altre, i que tots hi havien de ser aquí i ara, ja que la realitat deu ser qüestió d’encaixar i polir fets que no són iguals, ni en l’espai ni en el temps, i que es desenvolupen a la seva manera i tal vegada ben diferents. I cadascun duent els seus mites, els seus espais i els seus referents que els hi mantenen el seu sentit de ple dret.

Llavors, una de les preguntes era: qui havia de manar a qui? O la més bona: algú havia de manar a algú? ¿Havien de ser els que tenien més diners, els que arreplegaven més poder, els que abastaven més mitjans de comunicació? Els que sempre feien les lleis segons la seva estreta visió? Els que n’eren més? O ens havíem de fixar més aviat en els que tenien més respecte, més prudència, més sensibilitat, més amplada de mires, més humanitat, més perspectiva o més coneixement?

A hores d’ara sabem que ens freguem més uns i altres, ens coneixem més, ens retrobem més, les distàncies s’escurcen..., però hi ha també allò de mirar i escoltar l’altra amb bona jeia, prou temps i prou senderi. I és clar, de què jo primer sigui respectat, i que em respecti abans molt més jo mateix sense cabòries ni complexos, perquè tothom es mereix consideració encara que se’ns pugui dir que anem més enrere en l’escola del viure.

També s’ha dit que hi ha territoris que semblen més primitius per fora, però que van més avançats per dins, i que separar, doncs, tant el fora i el dintre ja fa temps que és una ensarronada llarga. Tampoc sabem si tot això és veritat ni què hi deuen dir els entesos de la Confederació Galàctica. A veure si els hi podem preguntar una estona d’aquestes que ens vagui.