Parlar del temps és un tema redundant que, en un moment o altre, ocupa espai en les converses del dia a dia. Val a dir que normalment ho fem per queixar-nos, malgrat que no sabem a qui carregar els neulers quan aquest no ens agrada.

Certament, fa mesos que vivim una situació climatològica especialment aspra, complicada. La sequera que estem patint, a més de persistent, afecta a tot el país, genera conseqüències directes greus en el sector primari. I si no canvia el signe, molt aviat rebrà el terciari.

En els mitjans públics se’ns parla dia rere dia amb persistencia, cada volta més amenaçant, acostant-se al to apocalíptic. Barcelona i la seva àrea metropolitana és centre de tots els neguits, angoixa a tot el país.

Caldran inversions notables, patir un cert impacte ambiental, encarar-se amb la intransigència habitual dels fanàtics

Digueu-me egoista, però a mi el que em preocupa de debò, és la situació dramàtica que s’albira pels nostres boscos, em sento còmplice de l’angoixa dels ramaders que aviat no sabran amb què alimentar el bestiar. Em neguiteja el paisatge ressec, malmès, i la possibilitat que molts ripollesos podem patir aviat severes restriccions. Sí, tot això ho sento molt més proper que no pas la possible set que pugui passar la conurbació barcelonina, ni que sigui perquè resto convençut que per resoldre els problemes de la capital s’hi abocaran recursos ingents, de tota mena. En canvi, no tinc gens clar que nosaltres ocupem lloc preferent entre les prioritats governamentals.

Aquesta sequera, essent greu, no és excepcional. N’hi ha hagut de pitjors abans i més que en vindran. I que, com sempre, es resoldrà plovent. El que si la fa angoixosa és la deriva que ha pres el canvi climàtic cada volta més accentuat, amb estius més llargs i asfixiants.

I preocupa de debò que no sembla pas que hi hagi prou determinació en el nostre govern per prendre mesures contundents a llarg termini. Per a la gran concentració urbana, la solució es veu força abastable i clara. Dessalinització i reutilització. Tanmateix, per molt que no es vulgui explicitar, que ens regiri l’estómac, la realitat es que, a tall d’exemple, les aigües grises que avui circulen per les clavegueres ripolleses, un cop depurades, tornen al Ter. Pel camí del Ter van  a parar a Sau i de Sau directes al consum de boca a Barcelona. Ras i curt, caldrà generalitzar aquest procés.

En canvi, la sortida per les nostres contrades, pels nostres paratges, és molt més complexa, exigirà actuacions contundents. És una obvietat que tenim massa bosc, excés de massa forestal que està molt descuidada i en procés expansiu. Els boscos retenen molta aigua i els arbres n’evaporen un munt. Entenc doncs que caldrà reduir zones arbrades, augmentar les àrees de pastura, fer grans tallafocs amb zones herbades i eliminar molt sotabosc. Caldran inversions notables, patir un cert impacte ambiental, encarar-se amb la intransigència habitual dels fanàtics. Tanmateix, o bé som valents en les actituds, o el cel ens caurà a sobre, ja que la situació del nostre entorn boscós és cada vegada més explosiva. La pregunta és redundant: els nostres governants seran valents per encarar un futur que es presenta  amenaçador? Reduir i endreçar els nostres boscos és un gran repte. Demanar visió de futur als nostres dirigents no hauria pas de ser un exercici d’ingenuïtat.