El fet que tal commemoració coincideixi amb la festa de Sant Jordi, patró del país i diada nacional de roses i enamorats, enalteix l’esdeveniment. És una festa bonica, primaveral que, per carrers i places, injecta una dosi d’optimisme i d’autoestima a la gent. Ja sé que aquell llibre de compra obligada quedarà sovint sense ser llegit, que els mitjans de comunicació degradaran la literatura a una mena de competició sobre quin ha estat el més venut, el més signat, quin ha estat el tertulià supervendes més entrevistat, etc. però, així i tot, res no li robarà lluminositat a la jornada.

Cada dia em converteixo més en un apòstol de la lectura que no pas de l’escriptura

Dit això, reconec que visc amb un lleuger desconcert el polinomi escriure-editar-distribuir-llegir a casa nostra. Un conegut llibreter gironí, bon amic meu, em sentenciava fa tres setmanes: <<A Catalunya hi ha més gent que escriu que no que llegeix>>. Em vaig adonar que aquestes paraules venien guiades per un cert desencís. De les caixes de llibres que setmanalment arriben a les llibreries, algunes es retornen sense ni obrir-se. Els exemplars que mereixen l’honor del prestatge ho fan per poc temps, i el destí vers la pasta de paper, al qual va destinat el volum més gran de lletra impresa, és incommensurable. De tant en tant sona la flauta i la indústria es refà de tanta creació deletèria. Fa poc, llegia al diari que a Espanya es publiquen 10 llibres cada hora. No sé quants a Catalunya. Fa un mes, vaig entrar a la pàgina web d’algunes editorials, entre petites i mitjanes, i a vàries d’elles es commina els interessats a no presentar originals, ja que, a causa del gran volum d’aquests, que setmanalment reben, no donen l’abast. Adverteixen, a més, que no respondran a cap requeriment d’autors que desitgin donar-los a conèixer la seva obra i que, tal volta, en un futur sense precisar, tornaran a acceptar-ne. Vaig quedar relativament sorprès. Dic relativament ja que tinc la sensació que el menyspreu amb el qual alguns editors tracten els autors novells inclou sovint ni tan sols contestar que s’ha rebut un original. No diguem ja llegir-lo i comentar-lo o acceptar-lo. Ignoro si a la resta del món les coses funcionen així o és que la nostra grafomania és superior a la resta i els nostres editors viuen ofegats.

Quantes idees, esforços, il·lusions, temps, es perden en la voràgine de premis literaris, escoles d’escriptura, enviaments a editors, agents, trucades a la porta de les administracions? No ho sabrem mai. I el retorn de tanta feina és gairebé sempre escàs. A mi m’agradaria que tots els escriptors que han fet l’immens esforç d’elaborar un llibre gaudissin d’una avaluació franca del mateix i que acabés veient o no la llum segons uns mèrits contrastats. Però això és fantasia. També tinc la sensació un xic descoratjadora que es publica i s’elogia bastant faramalla, empesa per les circumstàncies, i es queda al calaix alguna cosa interessant que no ha tingut sort. Els motius poden ser diversos i la seva valoració molt subjectiva.

En el polinomi inicial hi incloïa la figura del distribuïdor. Vostès poden entendre que Catalunya, focus editorial importantíssim en català i en castellà, s’hagi de recórrer a una empresa de repartiment del País Basc per proveir les llibreries? Me’n faig creus.

I torno al que deia més amunt: aquest univers del llibre, que he tingut l’oportunitat de conèixer una mica, em desconcerta cada dia més. I cada dia em converteixo més en un apòstol de la lectura que no pas de l’escriptura, a menys que es tingui alguna cosa substancial per dir i es faci amb molta traça.

Feliç dia de Sant Jordi, malgrat tot.