Hi ha sequera, política

L’actitud del govern de la Generalitat davant la sequera fa bona la frase Groucho Marx quan deia que “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després el remei equivocat”. La gestió de la sequera i dels recursos hídrics de Catalunya és una assignatura pendent des de fa dècades.
També és del tot incomprensible el tap que creen alguns grups d’interessos davant una situació d’emergència que requereix posar valor polític. Al nostre país les persones no som la prioritat del govern, ho són els oligopolis que es dediquen a engreixar les seves pròpies arques i butxaques. Ho són ells i els polítics es deixen, embalsamats per la por de perdre unes eleccions. La convocatòria de les municipals és a la cantonada, s’apropen les generals i al govern cada dia se li fa més feixuc remar en aquesta minoria agònica. Ja no hi ha aigua on nedar.
I ningú podrà dir que la sequera també és culpa de Madrid perquè Catalunya té prou competències per gestionar els recursos hídrics i aprovar i aplicar les mesures necessàries que evitin la fuita històrica de litres i litres d’aigua.
La gestió de la sequera i dels recursos hídrics de Catalunya és una assignatura pendent des de fa dècades
L’any 2008 l’Agència Catalana de l’Aigua xifrava en un 2 i un 4% l’aigua potable de les principals xarxes de distribució de Catalunya que es perdia abans d’arribar als domicilis dels catalans i un 7% a les xarxes municipals. Doncs bé, quinze anys després, l’ACA reconeix que encara s’està perdent entre un 2 i un 3% de l’aigua que gestiona l’agència pública, és a dir, des dels embassaments fins a les plantes potabilitzadores. Però ull, la xifra més greu no és aquesta. Segons dades de l’ASAC, l’Agrupació de Serveis d’Aigua de Catalunya, del 2019 -que és la darrera actualització- les xarxes municipals perden entorn del 21,5% de l’aigua. Fem-ho fàcil, es perden 2 de cada 10 litres d’aigua. Els motius? Doncs la falta de manteniment, les xarxes velles… Una vergonya que hauria de provocar dimissions i portar a responsables polítics davant d’un jutge. Com es pot normalitzar la pèrdua sistemàtica d’aigua? Qualsevol empresa privada actuaria d’urgència i seria sancionada. En canvi, el poder recaptatori no en pateix pas de sequera. Però a la política això no passa, com si els diners públics caiguessin del cel. Es pot culpar als consistoris de mala praxi per no fer les inversions necessàries a partir de la tarifa de l’aigua? Potser sí, però no és menys cert que l’ACA té l’obligació de fer arribar l’aigua a tothom i vetllar perquè sigui així. Un altre incompliment.
L’Agència Catalana de l’Aigua també podia haver presentat projectes per invertir en la millora i disponibilitat d’aigua a través dels fons Next Generation de la Unió Europea o impulsar accions enfocades a la millora del regadiu al sector primari. S’ha fet? No. De pas s’hauria permès posar punt final a l’espoli constant del cabal hídric del Ter.
Però no amics, l’Agència Catalana de l’Aigua es dedica només a aplicar restriccions.
En definitiva, l’aigua és un problema sobre la taula que no està resolt. Un altre.

