Les valls d’aquells racons de muntanya són plenes de comes estretes, i en l’únic lloc on ressola el camí -que ara se’n diu carretera-, s’hi encabeix  també la fressa de les aigües dels rius. I als llocs enlairats on hi ha planelles galdoses es troba sempre un poble pagès, però cal precisar que el brogit de les comunicacions s’aplega al fons de les valls.

A causa d’això vivim embolicats enmig de carreteres trafegoses que, molts caps de setmana o de manera intermitent, semblen gairebé autopistes que ens escapcen tot sovint la porta d’accés als camps i la muntanya. Fa molts anys que és així i ja hi estem acostumats, ja que, avesats a fresses i desficis sobrers, no concebem cap altra vida que no sigui aquesta. Habitem, doncs, dins de viles i pobles anomenats “escalèxtrics”.

Un dia vam sentir a dir que hi havia altres maneres de viure i paratges on la gent feia estada amb més tranquil·litat, amb més silenci i amb més amplada. Que hi havia espais més ben conjuminats de més contacte amb els encontorns, que les persones anaven més disteses i no pas tan abassegades. I que fins i tot es veien més rialleres en el seu quefer diari.

Vivim embolicats enmig de carreteres trafegoses que, molts caps de setmana o de manera intermitent, semblen gairebé autopistes que ens escapcen tot sovint la porta d’accés als camps i la muntanya

No sabríem dir del cert si això de la col·locació, densitat i alçada escaient dels edificis i les carreteres influïa molt o poc en la salut i la vida d’aquella gent, però podíem suposar que alguna cosa hi tenia a veure.  No sabríem pas dir tampoc si la barreja i macla que hi havia entre allò construït i allò que encara era natura hi influïa, però podíem suposar que també. De fet, semblava que aquella cultura avançada tenia un secret que complia sense piular, i aquest era que treballava els espais de la terra per capes de protecció específica.

La primera capa era la geològica i tenia molta cura, doncs, per no enfrontar-se a esllavissaments ni esfondraments de terres. La segona capa comprenia les àrees biològiques i faunístiques singulars i escasses, aquelles àrees irrepetibles o molt difícils de restaurar, i per això no les tocava mai; hi havia a dins les plantes endèmiques o úniques i els transseptes o passadissos de fauna que calia preservar de totes totes.

La tercera capa parlava dels camps agrícoles de gran vàlua que havien de ser protegits, ja que ens donàvem els menjars frescos i de qualitat, així com ens regalaven els grans panorames oberts i platxeriosos per poder cultivar l’ànim d’esperit. Espais que massa sovint en èpoques antigues havien estat menystinguts i construïts sense esma. La quarta capa feia referència a la protecció i neteja assenyada de l’amplada de les vores i ribes fluvials, per tal d’estalviar-nos maldecaps a l’hora de les inundacions i riuades malaurades.

I encara hi havia una darrera capa que era reservada als poetes: eren els llocs de miradors, passejos i recorreguts de vianants, on tot el seu trajecte era protegit visualment en una gran amplada a cada banda, ja que d’aquesta manera es garantia un nivell de paisatge històric i actual ben endreçat, harmoniós i humà, amb els seus camins antics i rengles d’arbres, horts i plantes. I potser aquesta era una de les millors capes que s’havien inventat aquella gent tan eixerida.

Després d’amuntegar i refondre els diferents nivells en un de sol, i havent tret totes aquestes excepcions del mapa de treball, a la fi, s’arribava a les possibilitats legals de poder deixar espais per a la construcció. I si, com a gran excepció extraordinària, calia construir en alguns d’aquells indrets no permesos s’hi esmerçava molt més enginy, protecció, imaginació i diners del que era normal, arribant a fer concursos d’idees i tractaments excepcionals, perquè l’àrea acabés fent una bona fila i no fos descurada.

Així doncs, després d’aquelles anàlisis rigoroses i legals fetes des de tants punts de vista i per tanta gent diferent, s’entreveia un paisatge urbà construït barrejat amb uns dits verds gruixuts i ufanosos, plens aquests d’arbres, rieres, camps oberts i natura associada, que relliscava entrellaçat fins a arribar al cor mateix de viles i ciutats.  I feia goig de veure la intel·ligència i sensibilitat d’aquella gent en el desenvolupament de les coses de la vida del seu territori. De resultes de tot plegat hom gaudia una vida de bona gana dins de les ciutats de dits verds, que es vivien ben diferents de les sorolloses, grises, dures, escanyades, contaminades i tristes ciutats “escalèxtrics”, tanmateix.