Fa pocs dies l’OMS va declarar com a superada la crisi sanitària generada per la Covid-19. Així es posava, de manera oficial, fi a un estat d’emergència mundial que ha durat 28 mesos, amb un deixant d’uns vint milions de morts, generant un repte sanitari, econòmic i social de dimensions descomunals, contra els quals la nostra societat és del tot evident que no estava preparada. Curiosament, una de les afirmacions que es va fer amb més èmfasi era que “d’aquesta crisi en sortirem reforçats”. La pregunta, que té molt de retòrica, és: ha estat així?

En els tres vessants citats podem afirmar que en la part sanitària ho hem fet prou bé. Els nostres professionals han estat a l’altura i si bé vam patir una certa impotència inicial, la van superar fent un gran salt qualitatiu i quantitatiu. Notable alt doncs pels que han estat al peu del canó i superior pels investigadors.

Semblen obsedits en resoldre-ho tot a cop d’endeutament, sense mirar de cara els problemes profunds que ens corquen la societa7

En el vessant econòmic la cosa ja no és tan galdosa. És cert que no s’ha arribat als extrems dramàtics que ens van abocar altres crisis gràcies a l’actuació contundent dels governants. Però és obvi que si no sembla que n’hàgim sortit més pobres, simplement és perquè hem gastat el que no teníem, portant l’endeutament dels estats a nivells de molt improbable retorn. Els que en tota la nostra vida hem actuat amb senderi i contenció en l’aspecte econòmic, ara ja sabem que a desgrat de l’austeritat que hem predicat i practicat, per obra i gràcia del “generós” papà estat, als nostres fills els llegarem un deute astronòmic contra el qual no tindran altra sortida que passar-ho als seus de fills. I així anar fent mentre es pugi.

En l’aspecte social crec que estem fent aigües. Tenim una societat cada volta més egoista, amb rics mooolt rics i un munt de pobres que ara, fins i tot tenint treball, veiem que els costa molt tirar endavant. Per altra banda, és un fet, tant estadístic com palpable, que les malalties mentals s’han disparat arran del confinament, afectant a tots els sectors de la societat, fins a tot als més joves als quals teòricament totes els ponen. Els serveis mèdics de salut mental (tampoc els altres) no donen l’abast i la impressió és que no disposem de mitjans humans i materials per fer-ho en els anys immediats.

Certament, la manca de voluntat, o directament d’impotència dels governants per reconduir la situació comença a ser alarmant. Decididament, semblen obsedits en resoldre-ho tot a cop d’endeutament, sense mirar de cara els problemes profunds que ens corquen la societat. Crisi de l’habitatge causat per l’isolament social, feblesa de les associacions, descrèdit creixent de la política, emergència galopant de les teories conspiratives, avenç dels populismes més simples... Mala peça al teler.

M’agradaria acabar mirant enrere, dedicar unes ratlles per fer un record emocionat dels familiars i amics que vam perdre, als quals ni vam poder consolar en el procés final de la vida, ni acompanyar en el seu últim viatge. També un input de coratge a tots aquells que encara estan patint les seqüeles d’una malaltia que referma la condició de vulnerable a la pretensiosa espècie humana.