Ocupar un càrrec públic no està ben vist. La imatge que té la societat civil dels seus representants polítics -en qualsevol de les seves dimensions territorials- passa per hores molt baixes. És una realitat detectada en les convocatòries electorals de les últimes dues dècades. Segueix sent un debat obert perquè no està resolt. Ningú ha trobat -o ha volgut trobar- la fórmula per acabar amb la desafecció política. Però la distància que separa els polítics dels ciutadans és una responsabilitat compartida.

Com tot a la vida, les conseqüències sempre són repartides entre parts. La crítica gratuïta, que acostuma a ser l’esport nacional per a moltes persones, és una forma poc responsable de voler contribuir a canviar les coses. La societat es torna cada cop més egoista i això és sinònim de comodisme i mirada curta. Partim de la idea que la política és, fins avui, l’eina més eficaç per gestionar els recursos públics. I si algú té un mecanisme millor, que aixequi la mà.

Ningú ha trobat -o ha volgut trobar- la fórmula per acabar amb la desafecció política

El filòsof francès, Jacques Rancière, explica que “el paper atribuït al mestre consisteix a suprimir la distància entre el seu saber i la ignorància de l’ignorant”. Per tant, davant la ignorància per desconeixement de la societat civil sobre el funcionament de la política és necessari coneixement. Això només és possible participant-hi. Tots hauríem de passar per una responsabilitat política o pública en algun moment de la nostra vida per prendre consciència del que significa la gestió dels recursos públics. Segurament ens adonaríem de la dificultat que suposa prendre decisions que no sempre acontenten a tothom. Aquesta consciència també la tenen aquelles persones que formen o han format part d’entitats i associacions. L’organització d’activitats pensades pels altres és una bona pràctica per adonar-se que destinar el temps personal pel bé comú no sempre té la recompensa que s’espera.

Aquest raonament no esgrimeix la responsabilitat que tenen els polítics i els seus partits en canviar la dinàmica de la desafecció. Moltes vegades, darrere les sigles hi ha un caldo de cultiu basat en el partidisme i el seguidisme que no permet que res ni ningú s’interposi en la direcció marcada. En poques paraules, els que haurien de ser els galans del diàleg, el debat i l’acció política i pública s’acaben convertint en els mestres de la intolerància i la gestió piramidal. La política, els partits i els polítics haurien d’estar lluny d’aquesta línia vermella i fugir del tacticisme. Mentre això no passi seguirem parlant de divisió i de dues realitats separades. I, ull, el gruix important de la població que va a votar -malgrat tot- són els que encara tenen molt present que la democràcia en aquest país és tendre i cal reforçar-la per deixar enrere un passat molt fosc. Això no passa tant entre les generacions més joves, als qui cal oferir alguna cosa més per convèncer-los que introduir una butlleta en una urna els beneficia. La responsabilitat és compartida, sempre. Retornem a la política la seva essència i obrim-la a tota la societat, sense etiquetes ni censures.