Vull reforçar algunes de les afirmacions que feia al meu primer escrit de fa tres setmanes. Allà hi reproduïa la frase de Gregorio Luri, llicenciat en ciències de l’educació i filòsof: “L’esforç i el saber, el coneixement, són els grans absents del sistema educatiu”.

És un fet que els resultats de les proves PISA a nois i noies d’entre 15 i 16 anys sobre les àrees de lectura, matemàtiques i ciència, cada vegada són pitjors comparativament amb les anteriors. Aquesta mateixa setmana, un estudi de l’Associació Internacional del Rendiment Educatiu, PIRLS, conclou que la comprensió lectora dels nens de primària ha caigut set punts en cinc anys. Les noves generacions tenen més mals resultats. Això sí, sempre es troba una excusa. La darrera, l’impacte de la Covid.

No s’han plantejat mai els gestors públics de l’àmbit educatiu i els que els assessoren que potser el problema és l’actual sistema? Un sistema en el qual les paraules exigència i esforç estan proscrites? Un sistema refractari a la transmissió de coneixements?

La comprensió lectora dels nens de primària ha caigut set punts en cinc anys

La teoria que defensa que disminuir l’exigència és una manera d’ajudar els més pobres o els menys dotats “és tràgica”, en opinió de Nuno Crato, matemàtic i exministre d’Educació de Portugal (2011-2015), perquè aconsegueix exactament el contrari, perjudicar-los. “L’exigència educativa és la gran amiga dels pobres”. I continua: “Els resultats demostren que quan exigeixes més a tots és quan els més pobres, o en principi els menys dotats, se superen i rendeixen més. L’aposta mandrosa per la desigualtat és deixar d’exigir a tots. Aprovar-los a tots és suspendre’ls a tots, especialment els més febles”. No cal dir que ho comparteixo del tot i que des del meu punt de vista aquest és un dels motius principals de l’aturada de l’ascensor social, i que la igualtat d’oportunitats s’estigui convertint en paper mullat en la societat actual.

En l’anterior escrit també em referia a Enric Navarra, escriptor, historiador i docent d’institut i de la UOC, que qualificava de “gran estafa” la idea, avui de moda, que els alumnes han d’aprendre, i per sobre de tot, a ser competents.

Què són les competències? Què és ser competent? Crec que ningú ho sap ben bé. Si competència equival a la capacitat d’aplicar coneixements, i no tens coneixements, perquè avui ja no és la prioritat del sistema educatiu donar-ne, què és el que vols aplicar? Què és el que pots aplicar?

Es pot mesurar aquesta aplicació? La idea de mesurar l’aplicació i no el coneixement és una mica estranya. Seria ridícul dir, per exemple, que no tinc coneixements d’anglès o de matemàtiques, però els aplico molt bé. El coneixement només es pot aplicar si es té.

En una entrevista recent en un diari de Catalunya, Gregorio Luri diu: “Em poso molt nerviós quan a l’escola els ensenyen als pobres educació emocional i no coneixements, és la gran traïció de l’esquerra a la classe obrera”.

I ara, una anècdota personal per acabar.

Una de les idees que ara es porten és l’anomenat treball cooperatiu. Tot s’ha de fer entre tots. O entre tots ho farem tot. Fa poc vaig trobar un experimentat professor de llengua, el company T.P. que em va fer el comentari: ”Ara està de moda el treball cooperatiu, però no s’adonen que quan els nois i noies es trobin a la vida amb un problema greu, i possiblement se’l trobaran, l’hauran de resoldre tots sols, i amb molta sort potser podran comptar amb l’ajuda d’algun familiar”.