Hi ha violència a l’esport de base. No és una afirmació gratuïta. De la mateixa manera que molts lectors, jo l’he vist i viscut de prop. I com la podríem erradicar? Doncs jo soc favorable a les tesis de l’àrbitre de futbol malagueny, Ángel Andrés Jiménez. Un àrbitre que abans de començar els partits demana esportivitat i honestedat als jugadors, entrenadors i pares. Amb aquestes converses prèvies als partits ell pretén que la mainada incorpori els valors de l’esport i en gaudeixin. Si no el coneixeu, se’l pot trobar a les xarxes socials com: @ArbitrodelaPaz.

Quan els meus fills jugaven a hoquei patins jo mai estava assegut a la grada mòbil que hi havia a l’antic pavelló de Salt. Sempre em quedava repenjant a la barana de la pista, un tros lluny d’on hi havia el públic, el visitant i també el local. Mai no he pogut suportar els insults als àrbitres o als rivals i sempre m’ha preocupat animar el meu equip, esperonar-los perquè s’hi fessin tant com poguessin, perquè correguessin més que els rivals per arribar a una pilota. Però sempre amb esportivitat.

Més d’una vegada he hagut de marxar de la graderia sentint els crits i insults de molts pares cap a l’àrbitre o els jugadors contraris

Ara que soc avi vaig al pavelló a veure els nets com competeixen. M’hi poso nerviós perquè voldria que guanyessin sempre, però soc conscient que això no pot ser. Tot i això, mai no he insultat ni a un àrbitre, ni a un rival. Amb algun àrbitre conegut, quan ha acabat el partit, li puc haver discutit alguna decisió que jo havia interpretat incorrecte i ell m’ha justificat perquè l’havia presa. Tot queda aquí.

Ara bé. Més d’una vegada he hagut de marxar de la graderia sentint els crits i insults de molts pares cap a l’àrbitre o els jugadors contraris. Fins i tot aixecant-se i amb amenaces. No ho suporto. M’indigna i soc incapaç d’encarar-m’hi. Quin exemple estan donant als seus fills i a la resta de jugadors? L’esport, sigui el que sigui, ha d’unir. Sobretot en categories de formació o d’aficionat. A mesura que es fan grans i en l’àmbit professional la competitivitat augmenta, però mai, mai cal arribar a la violència, ni verbal ni física.

Digueu-me il·lús, però no crec que un àrbitre de categories de formació, de qualsevol esport, vagi a la cacera de cap club, només perquè aquell club li cau malament. Si passa crec que és perquè no en sap més i llavors haurien de ser els responsables dels col·legis d’àrbitres els que l’haurien d’apartar de l’arbitratge i fer-li cursos de formació per evitar greuges i incidents.

L’Ángel Andrés pensa que els àrbitres haurien de ser valents per suspendre un encontre quan a les graderies se sentin insults. I llavors sancionar els infractors perquè les situacions no es tornin a repetir. Jo ho comparteixo.

Això sí, el respecte i l’esportivitat no han de comportar que jo deixi d’animar el meu equip, a l’equip on juguen els meus nets, els meus nebots, els meus amics o a l’equip del meu poble. Ara bé, jo no els animo amb el VAMOSSSS!, que sona arreu. Crec que s’hauria d’imposar el SOM-HIIII! Reflexionem-hi.