A la compra del meu darrer vehicle autopropulsat, alemany per més senyes, el venedor, en lliurar-me’l seguint un estricte protocol establert des de Wolfsburg al més pur estil PowerPoint, va dedicar dues hores del seu temps a explicar-me les andròmines electròniques que duia el cotxe amb una precisió encomiable, demostrant-me tant que feia bé la seva feina com que la qüestió mecànica li era tant irrellevant com desconeguda.

Em va explicar un munt de coses. Que el cotxe aparca sol, que encén els llums per voluntat pròpia, que canvia de marxes quan creu oportú amb precisió germànica en funció d’un munt de paràmetres, que detecta la proximitat d’altres vehicles o humans i que, posats a fer, frena quan considera que el conductor és babau, s’adorm o està idiotitzat per tanta tecnologia. Així ho creu oportú, després d’analitzar i processar dades, funcions i algoritmes certament aclaparadors.

Tanta tecnologia em toca una mica els collons, la veritat, però més que totes les estranyes collonades electròniques juntes, el que més me’ls toca és l’absència de la clàssica palanca del fre de mà

Passats ja els primers dies d’ús del cotxe m’he hagut d’anar acostumant per collons a la lògica alemanya de fer les coses. En general, els teutons ho construeixen tot amb una lògica incomprensible per als mediterranis, una mica com les indicacions toponímiques a les carreteres holandeses on, per més senyalització que hi hagi, que hi és, un sempre s’hi perd, vet aquí.

Així, el puto cotxe ja ha aconseguit domar-me, que sempre vagi amb el mode de conducció per defecte, l’econòmic, marcat amb un ecològic LED de color verd poma (que no diré on se’l podrien posar) que em recompensa la moderació a la carretera com als simis ensinistrats a base de plàtans saborosos. Tanmateix, no veig a cap lloc del panell d’instruments que digui que la suau gasolina que impulsa tanta tecnologia deixarà d’existir el 2035.

Una gràfica acolorida, també en un verd eco, em valora la conducció i em diu si condueixo bé, si accelero massa, si freno més del compte, si soc brusc o suau, paràmetres tots ells que analitza de manera enigmàtica i teutona. Penso que només li fa falta una càmera per fotografiar-me la cara d’imbècil que dec tenir en conduir com un caga llàstimes i que després la pengi automàticament a l’Instagram o a l’app de moda germànica des d’on se me’n fotran de mi, entre cervesa i cervesa, els dissenyadors de tanta collonada de precisió.

Ahir se’m va acudir aixecar el capó davanter que oculta el cau del motor i la transmissió de precisió a l’estil Panzerkampfwagen. La massiva presència d’andròmines estranyes apinyades com bales de canó (com dirien els fans d’algun club de futbol) i amb cura mil·limètrica d’AutoCad en un compacte disseny 3D no deixa espai per posar-hi la mà, ni res, de fet. Llavors em varen venir de cop a la ment els automòbils de la meva joventut en què se’ls podia aixecar el capó, veure el terra i posar-hi la mà, les mans, els braços i, si t’ho proposaves, el tors enter per a fer reparacions d’emergència mal arrambades en qualsevol cuneta mentre maleïes el Delco, els platinos, les bugies, la bomba de gasolina o tapaves les fuites d’aigua bullent dels maneguets del radiador amb cinta americana de la bona.

Tanta tecnologia em toca una mica els collons, la veritat, però més que totes les estranyes collonades electròniques juntes, el que més me’ls toca és l’absència de la clàssica palanca del fre de mà, la qual accionava amb tanta mestria per fer aparcaments de cine en carrerons estrets, per derrapar com foll davant les ties de moda quan beure no era delicte i per ajudar-me a fer les paelles de la Trona amb el meu 127 veloç sense trucar, ara fa dos segles.

Demà penso anar al concessionari perquè me’n posin una d’una puta vegada.

Rock me mama.