Érem molt joves quan van venir Els Mustang al Marabú. Al final de la festa, mentre la sala s’anava buidant i la cridòria minvava, vaig comprendre clarament la diferència entre la Història i les històries. La Història recordaria, en el millor dels casos, la visita de l’emblemàtic grup de música a la nostra vila. Però, i les històries... tota aquella efervescència viscuda, totes aquelles paraules dites i no dites, aquells desitjos expressats o inhibits, aquells projectes esbossats o esbotzats, aquell calidoscopi vital i plural...

L’institut Abat Oliba commemora i celebra aquest any mig segle d’existència i el mateix sentiment m’ha colpit. Si les parets sòlides del nostre centre escolar d’ensenyament secundari públic poguessin parlar, ens explicarien mil i una històries. Entre aquells adolescents que arriben als dotze anys, un xic cohibits davant l’edifici contundent que els acull i els nois i noies que en sortiran als setze o els divuit hi ha, o hi ha d’haver, una total diferència. Durant aquella sèrie de cursos han o haurien d’haver canviat moltes coses. Vertebrar dia a dia, esglaó rere esglaó, la seva personalitat que ja requereix tries i compromisos, exercir el dubte com una eina necessària de coneixement, descobrir la banalitat de tantes certeses sense un autèntic fonament, donar tota la seva importància a tot un ventall de valors sense els quals la civilització no és res més que una pàtina superficial, esbrinar el que realment t’agrada i voldries que constituís la teva vida i ser conscient també de les teves limitacions i la possibilitat de reduir-les.

Desitjaria que pels nostres adolescents l’estada a l’Abat Oliba fos un capítol profitós per plantar arrels, per fer-te créixer, per provar certes branques, per poblar-te de fulles i flors

L’institut ha editat un llibre, per cert, molt ben resolt –sempre hi ha gent disposada a agafar el toro per les banyes- que ofereix una sèrie d’aproximacions, comentaris, opinions, experiències, vivències, records d’aquests cinquanta anys junt amb una munió de fotografies que segur que desvetllaran molts ecos en els lectors i lectores i que, de manera tangencial, els faran reviure o interpretar de bell nou, episodis de la seva intrahistòria personal, que només romanen en el fons de si mateixos.

Els éssers humans vivim dues biografies totalment diferents. Una està plena de rutina, de repetició, de fets que no deixen cap mena de pòsits, exemples de banalitat, d’inconsistència. L’altra biografia, aquella de la qual n’ets plenament responsable, és fruit de la teva voluntat, de les teves decisions, les teves prioritats, allò que per a tu té el màxim sentit.

Vivim en temps molt diversos al llarg de la vida, on algunes èpoques són decisives dins el nostre recorregut, i en àmbits diversos on s’escenifiquen les escenes cabdals. De tot cor, desitjaria que pels nostres adolescents l’estada a l’Abat Oliba fos un capítol profitós per plantar arrels, per fer-te créixer, per provar certes branques, per poblar-te de fulles i flors. Que se’l sentissin un lloc propi. Pensem moltes vegades que els autèntics propietaris d’un centre escolar som els professors, quan si ho volem, podem demanar un trasllat i canviar totalment d’escenari. El centre pertany al poble, als seus habitants i als poders locals que tenen la responsabilitat que els joves tinguin la millor educació possible i que se’ls prepari a fi i efecte que, un cop grans, siguin els millors ciutadans possibles.

I, per acabar, voldria fer una crida. Pares i mares, penseu que sense el vostre ajut, la vostra implicació, la vostra figura, l’educació és un repte impossible.