Se sent a dir que la tradició existeix perquè transmet quelcom gairebé inconscient d’una generació a l’altra, i que per això mateix ja hi ha una part de nosaltres que n’ha fet l’aprenentatge sense estudiar-ne la lliçó. La tradició, aquesta paraula que podem comparar a una sorpresa valuosa que portem a dins i que, com si fos un miracle fora del temps, ens adonem que no s’acaba mai de tornar carrinclona ni passada de moda.

La tradició és un embalum que va de bracet amb qui som i que té tirada a aferrar-se a l’espai físic on vivim. La tradició, com un invent precís de fer les coses, com un costum que no grinyola gaire mai, com una disciplina per continuar despert, com la il·lusió als ulls que ens fa bellugar mostrant-nos el camí de caminar.

Quan té bon fonament, la tradició és la utopia que avança segura, que burxa en els brancals de la història per entendre com han anat i com van les realitats. La tradició és alhora, doncs, la gran eina de combat necessària, constant, ritmada, mastegadora d’allò que passa i del nou que intuïm. És un exercici de consciència constant que compara els temps de la nostra vida amb la nostra col·lectivitat.

Sense l’estudi de la tradició no tenim referents per esbrinar allò que ha de venir

No creguem pas mai que la tradició és rònega i encarcarada com si fos una requesta exhaurida, ja que tot allò que no fa profit, una estona o altra, fuig o s’acaba. Però la modernor, que és la falta de tradició, sí que ens fa desaparèixer per minva d’autoestima i de pòsit antic. I podem dir que a vegades, fins i tot, la tradició es fa jove i es transmuta cap a bé, i s’assembla a quan érem petits, a la nostra essència més volguda, a allò que ens va fer ben feliços i que cal continuar fent a mesura que vivim. Una gran eina d’aprenentatge, doncs.

Mirem-la amb ulls bons la tradició, talment com un edifici que ens construeix i que avança, ja que, semblant a una casa mal guardada no sé pas si podríem viure segurs sense ella. La darrera passa que hi fem dins la tradició se’n diu modernitat, aquest concepte que evoca novetat. Diguem-ho d’una altra manera: sense l’estudi de la tradició no tenim referents per esbrinar allò que ha de venir, allò que en diem progrés i que sembla nou de trinca.

A més a més, si arribem a captar-ne la flaire i bellugar-nos bé en el brou tradicional, se’ns obriran vies que potser contenen altres tastets, que mostren més carrers de sortida. De mica en mica ens embolcallaran altres aromes i més complexitat -i més contradicció, és clar-, i així haurem de barrinar més fort, qüestió aquesta cabdal que va bé i esperona. Aixoplugats sota l’ombra prudent de la tradició no agafarem pas mai cap insolació sobtada d’acalorament modern, i sabrem sospesar les visions noves amb més bona petja de peu.

Per exemple, al futur que esperem, el podríem anomenar la tradició que vindrà?