Jubilar-se, d’entrada ja és un luxe i un privilegi. La jubilació és una època de la vida d’una persona que no saps si serà curta o llarga, com la vida mateixa. Per això cal buscar espai dins la jubilació per fer tot allò que durant la vida laboral no has tingut temps de fer. Feia molt temps que em rondava la idea de fer de voluntari lingüístic i aquest any m’hi vaig oferir al Consorci per a la Normalització Lingüística, el CNC. Per dos motius principals. La llengua, el català, està en risc, perquè molts immigrants no la parlen i els autòctons es canvien al castellà perquè es pensen que els qui venen de fora l’entenen millor. I també per provar una experiència nova.

La llengua, el català, està en risc, perquè molts immigrants no la parlen i els autòctons es canvien al castellà perquè es pensen que els qui venen de fora l’entenen millor

Els que provenen de l’Amèrica Llatina, sí. A ells els hi és més fàcil parlar castellà, però, realment ells no volen aprendre català? Quan els neguem la possibilitat de conèixer i parlar la nostra llengua, no els estem menystenint? Els considerem incapaços? I a la resta, els que provenen d’altres països? Tampoc no els reconeixem el dret de poder parlar català i ens hi hem d’adreçar en castellà? No, jo crec que molts d’ells volen aprendre el català, segurament com molts immigrants dels anys 40,50,60, o 70 provinents d’Espanya. D’aquests, n’hi ha molts que fa cinquanta anys que viuen aquí i no, no l’han volgut aprendre. Amb aquests, no hi haurà res a fer, simplement els hi hem de dir que, malgrat que ells no en vulguin parlar, nosaltres tenim el dret, i també el deure de parlar la nostra llengua al nostre país, que és casa nostra.

Per això, des de fa unes setmanes, jo tinc una parella lingüística, una noia d’Hondures que fa els cursos de català al CNC. Una noia que el vol aprendre perquè diu que el troba bonic i perquè pensa que és un actiu per poder viure als països catalans.

A banda d’aquesta experiència, també em van demanar si volia participar, a través d’OMNIUM, amb un grup de conversa a l’escola La Farga de Salt, una de les escoles amb una complexitat docent molt alta i un percentatge d’alumnes superior al 90 % d’origen immigrant. Vaig acceptar i, un cop a la setmana, a través de l’Associació de Pares i Mares de l’escola, ens trobem en un espai del centre per parlar en català amb mares de  mainada que hi cursen la primària. I dic mares perquè totes són dones, i totes són del Marroc. Els pares són a treballar.

Participar en aquestes converses és una experiència que omple més del que em pensava. Algunes de les dones no fa ni un any que són aquí i quan parlem, l’Àngela, la meva companya que també fa de voluntària i jo, les veus amb interès. Com s’esforcen per entendre els que els expliquem a través d’unes fitxes. Amb coses tan simples com pot ser conèixer els noms en català dels comestibles o les parts del cos. Algunes que porten més temps i ja el parlen una mica, molt poc, els tradueixen en àrab a la resta allò que estem explicant i llavors ho pronuncien en català. Els costa molt dir la “LL”, però se’n van sortint i ja ens han avançat que el curs que ve, hi volen tornar, en volen saber més.

Però, ai las! Avui quan anava a tornar les claus del local, algunes de les noies que venen a “converses” eren ateses en castellà per una responsable de l’escola. No me n’he pogut estar i li he dit: «No guanyen pas res que elles i nosaltres ens esforcem a ensenyar-los-hi la llengua si vostè les atén directament en castellà». Ha reconegut l’error i la resta dels tràmits que havien de fer i tota la conversa ha estat en català. A poc a poc. Però per avançar, hi hem de ser tots!