Ripoll i Barcelona han acaparat l’atenció mediàtica recent. Fins al darrer minut no es va conèixer qui seria l’alcaldessa o l’alcalde. La seva elecció, d’acord amb la llei, és legítima. Una pregunta a fer: ‘És democràtica quan només tenen l’aval de menys de la meitat dels votants?’. L’Estat espanyol té pànic que els ciutadans expressin directament la seva opinió. PSOE i PP estan més atents a com es poden controlar les institucions, que en fomentar valors democràtics. Varen optar per ‘l’apaño’ de la llista més votada si no hi ha acord dels partits. Aquest acord s’assoleix amb quelcom similar a una apropiació indeguda. Els vots passen a ser patrimoni del partit i delS seus interessos i els votants es queden amb un pam de nas al no estar-hi d’acord. S’està perdent així la confiança amb el sistema i no s’incentiva la participació. Països amb eleccions a dues voltes, tenen electes democràtics FOMENTATS per majories absolutes.

La manera de com s’han portat les negociacions fallides entre els partits, no són precisament un exemple a seguir, més aviat al contrari

Ripoll i Barcelona han tingut altres factors comuns. Buscar un culpable de tots els mals s’ha fet servir històricament. Ada Colau, al fer-la culpable de tot, va inspirar un article periodístic sota el títol ‘Ada Colau mató a Kennedy’. A Ripoll, la culpabilitat s’ha focalitzat en el col·lectiu islàmic i la immigració. Amb aquest missatge, Aliança Catalana ha passat per sobre de tots els altres partits que, com que no van reaccionar, no veieren que, en política, guanya el que ocupa l’espai mental dels ciutadans. La immigració, davant d’una Europa envellida, és un fenomen amb el que s’haurà de conviure. La Unió Europea ha quantificat els immigrants a acollir per mantenir l’estat del benestar.

Aquestes municipals han mostrat que el factor proximitat amb els ciutadans ha estat determinant per assolir alcaldies. El paraigua d’un partit no és suficient, els electors saben distingir els candidats propers dels que es comporten com simples funcionaris d’un partit. Aliança Catalana ha sabut projectar la imatge de proximitat. Durant els darrers anys, se la podia trobar al mercat setmanal parlant i atenent a qui si acostava.

Les cròniques d’aquests dies mostren la incapacitat de trobar un factor comú d’uns partits ripollesos que representen molt més de la meitat dels electors. La manera de com s’han portat les negociacions fallides entre els partits, no són precisament un exemple a seguir, més aviat al contrari. Alguns dels vots que varen facilitar l’elecció de l’alcaldessa eren més fruit de la visceralitat i el ressentiment que de res més. L’Ajuntament de Ripoll continuarà funcionant, és la tasca dels funcionaris, però el govern, que és la tasca dels polítics, serà complicat. També per l’oposició, que haurà de filar prim justificant que les seves decisions són racionals i no viscerals. Sílvia Orriols ha explotat molt bé el victimisme durant els anys del cordó sanitari.

Epíleg: Anne Hidalgo, alcaldessa de París, va quedar segona en la primera volta de les eleccions i es va imposar en la segona amb el suport de més de la meitat dels electors, tant ella com la totalitat d’alcaldes i alcaldesses franceses són democràtics a l’estar avalats per més de la meitat dels votants. Quants alcaldes i alcaldesses catalans i espanyols poden dir el mateix?