Des que represento Òmnium Ripollès, un dels moments més esperats que visc durant l’any s’esdevé a punta de dia de cada 23 de juny, a coll d’Ares. Són els instants previs a l’arribada de la Flama del Canigó, que baixa des del cim de la muntanya on a la mitjanit s’ha encès. Cada vegada hi ha menys gent que pot assistir a aquest acte: el Canigó és un parc natural, amb tota la protecció que això comporta. Cal entendre-ho, i té tota la seva lògica. M’admira l’esforç dels corredors que, tot just encesa la Flama, comencen a baixar-la de la muntanya i enfilen corrent el camí cap a Coll d’Ares, on arriben coincidint més o menys amb la sortida del sol. Aquest any, el darrer relleu el feien en Fidel, la Laia i en Xavier, tres joves del Club Excursionista Anoia. Van arribar a coll d’Ares puntualíssims, i la Flama va encendre el peveter escultòric que hi ha en aquell indret, on ja no deixaria de cremar durant el dia.

Coll d’Ares no és frontera sinó lloc de trobada i de pas cap a la nostra comarca veïna, el Vallespir, i cap a una Catalunya del Nord magnífica on la cultura catalana i els seus militants necessiten tot el nostre suport

Coll d’Ares és un lloc carregat de significat per molts motius. Aquí va ser on, l’any 1966, els primers portadors de la Flama del Canigó van obrir una petita esquerda en la frontera entre l’Estat espanyol i francès que separa administrativament la Catalunya que hi ha a banda i banda. Enguany recordàvem la figura del vigatà Martí Cassany, un d’aquests promotors que en temps difícils va mantenir la flama encesa. En sentit literal i en sentit simbòlic. Aviat farà seixanta anys, i ens costa imaginar la poca simpatia que aquell acte carregat de simbolisme català devia despertar entre els agents de la Guàrdia Civil i la Gendarmeria apostats en el pas fronterer. Llavors era impossible fer referència a la tragèdia que s’hi va viure el febrer de l’any 1939, quan milers de catalans i de republicans espanyols van fer de coll d’Ares (i del proper coll Pregon) un dels principals llocs de l’exili. El Camí de la Retirada ho recorda, i sempre en fem memòria durant els actes de la Flama del Canigó.

Tota la vigília de Sant Joan va carregada d’emocions. La Flama que marxava cap al Parlament, els ‘equips de foc’ (en la terminologia que fem servir) que la venien a buscar per portar-la arreu del país, per tots els mitjans... I la presència de convidats especials, com enguany van ser Montserrat Puig, germana de conseller a l’exili Lluís Puig, o Maria Costa, alcaldessa d’Els Banys d’Arles, en nom dels càrrecs electes de la Catalunya del Nord que s’han vist implicats en un procediment judicial pel simple fet de parlar català als plens. La visita de les escoles Bressola i Arrels i l’escola pública de Prats de Molló, cantant cançons i seguint tot un espectacle en català, ens proporcionava la imatge de la continuïtat de la llengua en unes comarques on aquest pateix per la seva renovació generacional. I per acabar, la constància dels militants, també nord-catalans, que recullen la Flama renovada al Castellet de Perpinyà i porten cap al Ripollès i Osona encapçalats per la incombustible Daniela Grau.

Gairebé havien passat dotze hores i coll d’Ares tornava a quedar en el silenci de la muntanya. Òmnium i Tradicat, les dues entitats implicades en la festa, hi tornarem l’any que ve (i ja us proposo que ens hi acompanyeu). Fins que no arribi aquest moment, tinguem present tots plegats que Coll d’Ares no és frontera sinó lloc de trobada i de pas cap a la nostra comarca veïna, el Vallespir, i cap a una Catalunya del Nord magnífica on la cultura catalana i els seus militants necessiten tot el nostre suport.