Temps era temps, en un país llunyà, hi vivia un rei que, segons conten les cròniques, duia al damunt la brama de ser deixat i poc endreçat. De resultes del mal govern del rei tota la contrada era mig empantanegada i descurada. Els carrers eren poc nets, les cases a mig embastar, els arbres escapçats com si fes vergonya de tenir-los, i no hi havia de debò res que fes goig ni que es pogués aprofitar. Semblava que en aquella part del món no hi hagués sortida per a la vida bona i el sentit comú plaent. 

Un dia hi va passar per allí un jardiner que era conegut pel seu bon coneixement de les plantes, dels arbres i de les flors, pel seu gust i encert en saber quina planta li calia a cada racó, per la seva habilitat en tractar el guarniment de passejos i camins, per la seva visió dels paisatges i els indrets. Deien que era talment un mag i que sabia transformar els tuts foscos i eixuts en llocs plens de goigs i rialles. El jardiner en veure què hi passava en aquell reialme brut i desmanegat es va entristir, i va decidir adreçar-se a la casa del rei per si podia procurar un tomb a la situació, per veure si era possible canviar aquella aparença desagradable i descurada.

Els millors transformadors de la realitat no són pas els reis, ni els alcaldes, ni els empresaris, ni els intel·lectuals, ni tampoc els polítics xerraires, sinó més aviat els bons jardiners

El jardiner fou rebut pel rei amb bona predisposició, perquè venia precedit per la seva fama d’home savi i estudiós, i tothom a palau volia escoltar les seves paraules per veure què hi diria de tot plegat. Llarga i profitosa va ser tal vegada la conversa que va mantenir el rei i el jardiner. Els consellers i regidors del reialme quedaren bocabadats de la delicadesa i coneixements d’aquell home, de com es pronunciava en les coses de la bellesa i l’ordre, de la manera com parlava sobre els tractaments dels colors i les harmonies, sobre les estructures naturals adients per a la ciutat i el reialme, de com calia fer néixer la verdor arreu, i en les composicions i proporcions que calia arrelar per tornar més feliços i alegres els seus habitants.

Al cap d’un temps, després d’aquesta reunió notable, l’entorn es va anant transformant a poc a poc. Van ser plantats varietats d’arbres en els indrets més indicats, es van netejar places i carrers, es van veure cada vegada més flors i a cada temporada aquestes canviaven de color i forma. La ciutat va engegar a riure i netejar-se la cara, el país va començar a semblar un altre i feia patxoca pels quatre cantons. Una cosa va portar a l’altra, i els habitants van entendre que viure bé era també i sobretot allò de tenir-ho tot ben bonic i endreçat al seu voltant, que els objectes i els espais fessin bona fila, que les paraules dites a les plantes, a les flors, als arbres grans, a les cases, als homes fossin expressades amb consideració i justesa, sense gaires distorsions ni camàndules.

Podem dir, doncs, que en aquelles terres el jardiner va plantar bona llavor i les collites, any rere any, es garantien més i més. Això va transmutar i capgirar de manera prodigiosa el clima i el règim de pluges, la temperatura fins i tot va posar-se a to i els ritmes de la natura van consolidar-se com no havien estat pas en molts anys. Semblava que vingués de veritat un altre cicle més serè i rítmic, més com cal.

Podem dir que la incomprensió i la mala jeia, una pràctica sovintejada entre el govern i els seus súbdits, aquesta vegada no va funcionar entre el jardiner i el rei, i la comunicació ben entesa va guanyar la partida. Va ser potser per l’admiració que va sentir el poder pel coneixement autèntic? Nosaltres, però, creiem que va ser pel silenci engendrat entre els dos personatges allò que va fer que el rei es fixés del tot en les paraules del jardiner, i com que el magnat no va donar res per sabut un buit magnífic es va anar obrint dins seu, i això li va permetre més i més espai per encabir-hi el coneixement que li deia el jardiner. El rei, enamorat, va anar copsant i entenent les paraules precioses que aquell home anava desgranant.

I a hores d’ara, conten les històries velles que de llavors ençà, els millors transformadors de la realitat no són pas els reis, ni els alcaldes, ni els empresaris, ni els intel·lectuals, ni tampoc els polítics xerraires, sinó més aviat els bons jardiners, i que tot allò que val la pena de viure i de tenir al voltant s’hauria d’assemblar a un jardí ben cuidat. I tal vegada que pugui seguir sent així per molts i molts anys, i si pot ser, que ho sigui per sempre més i fins que s’acabi el món de dalt a baix.