Quin goig i quin impacte pels nostres ulls i pel nostre esperit quan anem a un espai natural i estem nosaltres sols. Només sentim el soroll de l’aire, la fressa de l’aigua, el cant dels ocells i la fressa de les nostres botes de muntanya. O bé el so de les onades i els crits de les gavines.  Això ho voldríem així sempre. Segur que el lector d’aquest article també, però és impossible. Som massa gent que volem anar al mateix lloc, el mateix dia i a la mateixa hora a aquells espais paradisíacs que hem descobert d’una manera o altra.

Llavors passa que decidim anar-hi, arribes a una gorga i és impossible banyar-s’hi perquè està plena de gent, vas per un camí de muntanya i has de deixar passar uns que baixen corrent, o penses que aniràs a una cala on, fins i tot hi podràs fer nudisme, i t’hi trobes els veïns de l’escala, que havien pensat el mateix que tu.

L’excés de gent i l’incivisme de molts, desaconsellen la barra lliure

A banda de no poder gaudir de la tranquil·litat, de la soledat, de poder respirar, o tancar els ulls i poder escoltar el teu interior. L’exterior està maltractat. Deixalles al costat de les gorgues, al costat dels camins, crits, música a tot drap, cotxes aparcats a banda i banda dels camins que barren el pas als vehicles d’emergència. 

No us puc negar que trobo a faltar aquells diumenges que, amb la família, decidíem anar a dinar i fer una costellada (ara malauradament en diuen “barbacoa”), a la vora del riu. Mentre els grans preparaven les amanides, la foguera perquè les graelles no es tombessin, i feien la carn, els més joves es banyaven al riu on sempre hi havia un gorg no massa llunyà per fer-ho. Si no, amb pedres i ramada dels arbres, en fèiem una basa que durava fins que baixava un cop de riu i s’enduia la presa. Tardes de família inoblidables. Quan marxàvem el foc l’apagàvem amb aigua, i tot l’entorn quedava recollit i endreçat  Ara no pot ser. L’excés de gent i l’incivisme de molts, desaconsellen la barra lliure.

Aquests són impactes de la massificació que els vivim a casa, però suposo que no se us ha escapat, i si podeu busqueu-ho per Internet, la vergonya que suposen les cues de “muntanyencs” per poder pujar a l’Everest, però cues de desenes de persones que pugen en fila índia i la quantitat de deixalles, amb tendes destruïdes i fetes malbé, que s’acumulen al camp 4 i al camp base.  

D’aquí ve que en molts dels nostres espais naturals s’hagi optat per limitar-hi l’accés, sobretot amb vehicle. Com a mostra, aquí a la comarca hi ha la ruta dels set gorgs de Campdevànol, l’accés a Fontalba o l’accés a les gorgues del Freser i les centrals de Daió. Són espais saturats on l’impacte començava a ser molt elevat. Hem d’evitar que aquestes zones es malmetin. Amb aquestes mesures aquests espais es podran preservar i cuidar. Els nadius poden triar el dia que poden visitar aquestes zones; els turistes s’han de resignar a trobar-hi un forat per poder-hi anar.

Aquestes són mesures que cada vegada estan més esteses. Per exemple,  Canadà, que el 2018 amb 21,1 milions de turistes internacionals es va situar en el lloc 18 com a país més visitat del món, els accessos als immensos parcs natural estaven limitats. Quan els aparcaments del parc eren plens no hi podia entrar cap més vehicle ni autocar. I potser els que hi arribaven havien fet centenars de quilòmetres per anar-hi, però es quedaven amb les ganes de visitar aquell espai.

Amb això vull dir que hem d’entendre que es prenguin aquestes mesures. Paral·lelament, hem de contribuir al fet que no s’hagin d’implementar i fer-les més restrictives respectant el medi i l’entorn i essent més cívics.