Avui, quan estic escrivint aquest text, és dia 4 de juliol, Festa Nacional dels Estats Units d’Amèrica. Va ser en aquesta data de l’any 1776 que els delegats de les tretze colònies britàniques de l’Amèrica del Nord, després dels debats corresponents, varen aprovar el text que ara coneixem sota el títol de Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica. D’això, tots n’hem sentit a parlar, poc o molt, però ho hem sentit moltes vegades. En el que ja no estem tant al cas és del contingut i de l’esperit d’aquesta Declaració.

Encara que aquest periòdic sortirà dijous dia 6 de juliol em sembla oportú fer una breu reflexió entorn d’aquesta Diada, més per a quan aquí ja estem en campanya electoral (altra vegada).

El seu poder el tenen per què el poble els hi atorga i conseqüentment al poble es deuen

Tornant al tema, tot just començar la Declaració americana diu:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats: que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat. 

Que per garantir aquests drets, s’institueixen els governs entre els homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. 

Que quan s’esdevingui que, qualsevol forma de govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el dret del poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat. 

Home! No es pot ser més contundent amb menys paraules. Aquells homes que en foren els redactors, i també aquells altres que la varen recolzar amb el seu vot, tots ells, allà els tenen per Pares de la Pàtria. Doncs bé, només llegint aquesta breu part de la dita Declaració, aquells homes ens estan donant una lliçó magistral de com s’haurien de comportar els nostres polítics d’avui. Els que avui ja són representants nostres, i també tots aquells que aspiren a ser-ne a partir de les pròximes eleccions dia 23.

El primer punt és una declaració d’intencions que fins i tot els enemics més acèrrims estarien disposats a signar-la. Qui no vol trobar la felicitat! Tots la volem.

El segon punt sembla ser que molts electes nostres fa temps que l’han oblidat. Diu: “els quals (els governants) obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats”. Atenció! El seu poder el tenen per què el poble els hi atorga i conseqüentment al poble es deuen. No diu res de “canvi de cromos” polític. La seva primera i fonamental obligació és amb els ciutadans.

Però, si fins ara anàvem bé, el tercer punt no té cap desaprofitament. Hauríem de gravar-lo en bronze i regalar-ne una còpia a cada electe per què pugui veure-la, llegir-la, i sobretot, seguir-la cada dia del seu mandat. El tercer punt diu: Que quan s’esdevingui que, qualsevol forma de govern, es faci destructora d’aquestes finalitats, és el dret del poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis”. Ens estan dient que quan els nostres governants no compleixin amb els seus deures, o quan la seva gestió comporti l’ofegament de les llibertats bàsiques, que ja inicialment han presentat... si això succeeix, el poble està en el seu dret de, ja sigui amb mitjans democràtics, amb mitjans legals... o dels altres està en el seu dret de “renovar” el seu sistema de govern. 

Estic segur que, la gent senzilla, els ciutadans normals que tingueu l’atreviment de llegir aquestes ratlles, vosaltres, n’estic segur, sí que m’heu entès. Però els que de veritat m’agradaria que m’entenguessin, i sobretot, que entenguessin i apliquessin aquest bocinet de la Declaració, són els nostres electes, els nostres polítics. A ells, especialment, els hi adreço aquesta reflexió, amb l’esperança que els meus temors, ells demostraran que estan infundats. Amén (‘llatinada’ que vol dir així sia).