Dimarts es van complir 62 anys de la fundació d’Òmnium Cultural. En ple franquisme, un grup de prohoms que encapçalaven Lluís Carulla, Joan Baptista Cendrós, Fèlix Millet, Joan Vallvé i Pau Riera posaven en marxa una entitat que havia de tenir com a objectiu treballar per la llengua i la cultura catalanes, i amb elles, pel país. No es tractava només de fer resistencialisme (que també) sinó de treballar amb visió de futur: trobar noves maneres de portar el català a les generacions que no l’havien pogut aprendre a l’escola, en una Catalunya que començava també a canviar amb l’arribada de persones procedents d’altres llocs de la Península. No va ser fàcil: dos anys després de la fundació, a finals del 1963, Òmnium era clausurat i passava a treballar durant uns anys des de la clandestinitat (i des de París) mentre aquí el dictador feixista celebrava els ficticis “25 años de Paz”. 

Omplir massivament les urnes contra l’estratègia d’Estat per tornar l’independentisme irrellevant

Però Òmnium se’n va sortir. I la llengua, la cultura i el país també. Les ganes de ser van resultar més fortes que un dictador feixista. Per això sembla paradoxal que, al cap de sis dècades, hàgim de tornar a veure com el català és cancel·lat en alguns llocs de les Balears i del País Valencià, des de la supressió d’espectacles programats fins a esperpents com el d’un regidor de Vox a Borriana, a la Plana Baixa, que es vantava d’haver tret de la biblioteca municipal, revistes com ‘Cavall Fort’, ‘El Temps’, ‘Enderrock’ o ‘Sàpiens’... passant per decisions de molt més abast com les que es preparen per a les escoles, o la que ja s’ha pres a Balears de què el català no sigui requisit per a l’accés a llocs de treball en l’àmbit sanitari. Fa temps que des d’Òmnium treballem en coordinació amb les entitats germanes dels Països Catalans, l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià, agrupades les tres en la Federació Llull. Ens trobaran al seu costat per ajudar a lluitar contra aquestes decisions catalanofòbiques (i m’atreviria a dir que ‘culturafòbiques’ en general) que emprenen els governs de PP i Vox. I que això que està passant en altres territoris ens serveixi d’alerta del que podria venir també aquí, al Principat. Més que mai són vigents les paraules que va dir Ovidi Montllor: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o pense en català. És la mateixa que no li agrada que es parle, s’escriga o pense”. 

Som a les portes d’una convocatòria electoral en què Òmnium ha fet, clarament, una crida a la participació que té en compte, entre d’altres, circumstàncies com les que acabem d’explicar. “Omplir massivament les urnes contra l’estratègia d’Estat per tornar l’independentisme irrellevant”, va dir fa pocs dies el president de l’entitat, Xavier Antich. La mateixa crida han fet les formacions polítiques independentistes, i el president Carles Puigdemont des de l’exili. És evident que totes les opcions són legítimes, inclosa l’abstenció com a postura política. I que cal ser molt exigent amb els nostres polítics, potser molt més del que ho hem estat darrerament. Però hi ha moments com el present en què també cal una mirada llarga, més enllà de la indignació. I que les urnes siguin un precedent de la mobilització que tard o d’hora ha de tornar als carrers.