En pocs anys la qualitat del pa a la comarca ha baixat molt. Molt. Per sort amb alguna excepció. Però la norma general és que el pa, entre d’altres, tingui un motlle tou, poc consistent, i que s’assequi en poques hores. Un pa que no pesa, el pa d’aire.

Tenim molins fariners de tecnologia avançada, grans de cereals variats, controls sanitaris, però el pa segueix sent de textura, aroma i gust insuls, insípid. Fas uns quants kilòmetres i passes a la Catalunya Nord i, miracle,  tornes a gaudir d’un pa com Déu mana. On està la solució del trencaclosques?

Hi ha forns, pocs, amb elaboracions de qualitat

Fa pocs anys, al meu poble, els passavolants s’aturaven per comprar pa, mel i embotits. Avui dia, pel pa ja no. I de mel tot just se’n torna a envasar de nou, produïda de veritat al terme. Un cop comprat el pa, sovint feien una passejada, un beure o un mos. Donaven vida.

És veritat que de barres de pa avui dia en trobes arreu. De fet, els flequers són com els taxistes de ciutat, han perdut l’exclusiva. I, per salvar el negoci, en comptes de lluitar elevant la qualitat, elaborant un pa diferencial, es mantenen amb estàndards molt baixos. 

Per sort, no tots els flequers han enfocat el negoci de la mateixa manera. Hi ha forns, pocs, amb elaboracions de qualitat. Sovint són establiments reconeguts i premiats. Justament perquè s’estan tornant rars. És més corrent trobar forns oportunistes, amb elaboracions variades i de noms suggestius, a preus alts, però de qualitat sorprenentment baixa. Són forns amb grans finestrals, ben il·luminats, d’aparadors lluents, forns joieria, preparats per als passavolants incauts.

I a mesura que passen els anys el paladar dels joves es va acostumant a pans blans i fats. Fins que un dia viatgen a altres països on els forners són persones responsables, coneixedores del seu valor social. I en aquest moment descobreixen el pa, les diferents aromes i gusts d’una menja exquisida, res a veure amb la prostitució artesanal que han engolit fins aleshores.

Res més, perquè només de pensar-hi m’encenc. Com ens hem deixat malbaratar el plaer de menjar bon pa? És culpa de tots, dels residents, dels passavolants, fins i tot dels alcaldes que no pressionen per tenir bon producte al poble. 

Per sort encara s’organitzen cursos per aprendre a fer pa, llonguets, magdalenes i productes artesanals similars, on he coincidit amb restauradors joves o emprenedors, que volen que els seus clients ho gaudeixin, que saben que ho valoraran. Jo, de moment, faig com demanen alguns polítics: M’abstinc. I només compro pa en fleques regentades per persones d’ofici i responsables.