Doncs bé, sembla que hem sobreviscut a unes noves eleccions. Alguns de manera literal, havent de suportar les temperatures sufocants des d’una mesa electoral. D’altres no han tingut tanta sort (o sí!) i han sucumbit a la convocatòria quedant-se a les portes del Congrés, com la CUP, el PDeCAT o Ciutadans... Espereu, no, que aquests últims ja es van autodestruir abans que comencés una altra insuportable campanya electoral. També l’hem sobreviscut. Quin remei!

Una campanya en què s’ha parlat més de gestos, com el mateix fet d’anar a votar, que d’idees; on s’han atiat els vells discursos de la por per davant de discursos mínimament pro, és a dir, a favor d’alguna proposta constructiva. Més pendent de hashtags, trending topics, fake news i de maquillatge que no pas del que realment importa a la gent. Fet que ha ratificat el descens del llistó en la qualitat del debat o, més ben dit, de la baralla democràtica.

S’han atiat els vells discursos de la por per davant de discursos mínimament pro, és a dir, a favor d’alguna proposta constructiva

Ha estat una campanya de moltes especulacions i poques certeses fins a l’últim moment. I si no, fixeu-vos en els resultats de les enquestes abans dites ‘a peu d’urna’. Quin despropòsit! La televisió pública ja pot començar a invertir el diner de l’erari en altres coses més útils.

Incerteses que han arribat, com sempre, en l’anàlisi post electoral, on tothom fa la lectura pròpia als seus interessos sense que quedi gaire clar qui ha guanyat i qui ha perdut, si és que hi ha d’haver vencedors i vençuts. Avui dia, per lectures clares, les dels comptadors de la llum. I mira que la certesa és evident: la ingovernabilitat d’un Congrés que difícilment podrà aconseguir una majoria estable i la incapacitat dels partits polítics d’acostar-se a l’electorat, sobretot a les noves generacions, que veuen l’abstenció com la millor opció política.

De les desenes d’anàlisis post-electorals que emplenen bona part de la insípida graella televisiva estiuenca, em quedo amb la visió del vot útil que sembla que és l’únic capaç d’atraure aquestes noves generacions. Es diu que han trencat amb el tradicional sentiment de pertinença a un bloc, a un partit polític o a un ideari concret i només se senten interpel·lades si noten que el seu vot pot fer alguna cosa concreta, d’utilitat, gairebé palpable: frenar la ultra dreta, evitar la derogació d’una llei o aplicar un 155 encara més dur. I penso que aquesta tendència al vot útil, no és només cosa de la joventut.

Fa temps que en aquest país l’emissor no arriba al receptor. Potser cal fugir de l’immobilisme i del sistema clàssic de partits i buscar l’algoritme del vot útil en cada elecció en funció del moment, el context, l’abast territorial i les necessitats de l’electorat. Com una espècie de ‘per a tu’ del TikTok però portat al món real. O comencem a trepitjar el carrer i a personalitzar propostes que interpel·lin a les persones (no virtuals), o a l’elevat percentatge d’abstenció (35% a Catalunya), li haurem d’anar sumant una desena a cada nova convocatòria.