Els diners en efectiu acabaran desapareixent i els pagaments s’hauran de fer únicament amb targeta i, més endavant des del mòbil, segons escoltava aquest dia en un reportatge a Catalunya Informació.

Potser vaig equivocat, però aquesta és una política premeditada de banquers i empresaris per saber on i com ens gastem els diners. Una política on també col·labora l’Estat, i en concret Hisenda. Ens volen tenir controlats i pagar amb targeta o mòbil és la millor manera de fer-ho perquè res no és gratis. Tot s’ha de pagar i en el moment de pagar, no només sabran a quin supermercat o gran superfície estàs sinó en quin departament o botiga compres.

Si un ciutadà treu els diners del caixer i després paga les seves compres en metàl·lic, les teranyines comercials de màrqueting i publicitat no acabaran de saber els “gustos” d’aquest ciutadà, l’hauran de bombardejar a cegues amb publicitat, en canvi si paga amb targeta o mòbil sabran les seves preferències i l’incitaran i provocaran perquè caigui en la temptació de comprar i consumir allò que li fa el pes.

Deixar d’utilitzar els diners en metàl·lic i de pagar en efectiu ens ho venen com un avenç, per la comoditat i la seguretat. No nego que poden tenir part de raó, però, i la meva intimitat? I la protecció de les meves dades? Qui vetlla pels meus drets com a consumidor enfront dels bancs i de les administracions?

Als banquers i governs no els hi agrada no saber què fan els ciutadans amb els seus diners: ens volen controlats i submisos

Tant que diuen vetllar per la protecció de dades. Fa poc vaig llegir a les xarxes que a la recepció d’un gran hospital català es van negar a donar el número d’habitació d’un pacient a una visita emparant-se amb què els ho impedia “la llei de protecció de dades”. No pots anar a visitar un amic malalt perquè li protegeixen les dades. En canvi a l’hora de pagar, tot s’hi val?

Ho sento, jo sempre m’he malfiat dels banquers, només pensen amb ells i per a ells. Si no fos així ja haurien retornat als ciutadans els 60.000 milions d’euros que els hi va deixar el Banc d’Espanya per rescatar-los de la crisi financera del 2012. No ho han fet i, com que manen, el govern de torn “no en té prous” per exigir-los aquest retorn, tot i els beneficis que treuen any darrere any.

Les entitats financeres prou que empenyen perquè els clients fem servir la targeta per pagar i comprar. També el mòbil. No paren d’enviar correus i missatges.

Entre altres accions, per tenir-nos controlats també han anat tancant oficines i retirant els caixers automàtics de poblacions petites “per estalviar”, diuen. I clar, com que molta gent gran, en molts casos no es pot desplaçar al poble més gran, els ajuntaments, diputacions o Generalitat han de pagar “un lloguer” perquè les entitats financeres, com a mínim tinguin un caixer en funcionament a més de 500 pobles catalans. Ho trobo, com a mínim, vergonyós.

Hisenda, per la seva banda, limita cada cop més els pagaments en metàl·lic per tenir més control sobre les economies familiars, les que tenen menys mitjans per defraudar. Ho justifiquen “per evitar les transaccions amb diner negre”. S’ha de lluitar contra el frau, i tant!. Però ho fan contra les grans fortunes?

Jo soc rebec a fer servir la tecnologia que a ells els va bé. No perquè no m’agradi la tecnologia, que sí que m’agrada, però la faré servir quan em calgui a mi, no quan a ells els interessi per tenir-me controlat.

Als banquers i governs no els hi agrada no saber què fan els ciutadans amb els seus diners. Ens volen controlats i submisos, però com diria la meva àvia Tereseta “no n’han de fotre res de la meva vida”.