M’emporto moments extraordinaris per sempre i d’altres de tan lletjos que no oblidaré mai. Hi ha hagut moltíssimes persones fermes, sàvies, altruistes, compromeses i sempre al peu del canó. Escric això i em ve al cap la Mercè, en Florenci, la Carme o la Marina… i moltes més. Sempre els estaré agraïda per estimar tant Ripoll i que el seu mestratge hagi permès que la regidoria de Cultura hagi avançat.

Hi ha hagut moments i experiències lletges, per dir-ho suaument. No comptava ensumar tan a prop tons de veu agressius i lèxic guerrer ni discursos que provoquen que els ciutadans s’exaltin. Això tan a prop i tan sovint se m’ha fet molt feixuc. Sempre he pensat que aquesta actitud no convida a l’optimisme. Gens. I fa patir. Molt.
La política hauria de ser un món on s’hagués d’opositar i fossin crèdits obligats l’ètica, l’empatia, la fermesa i la capacitat d’exigir i liderar en positiu. A partir d’aquí, que tothom pensi com vulgui, però que el respecte i els drets humans siguin les coordenades per defensar-ho tot.

Han estat set anys a l’Ajuntament de Ripoll. Ha sigut una bona experiència.

No han afavorit les xarxes socials ni els whatsapps. Respostes ràpides i poc meditades, tuits incendiaris, opinar d’allò que coneixem poc o gens. Tot s’hi val i, sovint, resta i desgasta. A ningú li agrada que li faltin el respecte o l’insultin. A ningú.
Tampoc entenc com ripollesos que trepitgen poc Ripoll ens alliçonen als qui el vivim cada dia. Lleig i, a més, poc constructiu.
No hauria de ser tan complicat.

Hauria d’estar prohibidíssim traspassar línies perilloses que poden suposar molt malestar i no porten enlloc. Tenim el món que tenim i que persones valentes i amb coratge vulguin liderar canvis és d’agrair però sempre des del seny i evitant la provocació i crispació.
Malgrat tot plegat, ha compensat ser regidora i cada minut que hi he dedicat el dono per bo i l’agraeixo.

Passar per un càrrec així és entendre per sempre que res és més absurd que perdre hores criticant tasques que desconeixes i exigir el què per llei no es pot fer. Això les persones ho fem, ens hi enfadem i encara, molt més trist, ens barallem. La vida és massa curta per malbaratar-la d’aquesta manera.

Res és comparable a ser mare, a gaudir d’una família extraordinària, a ser mestra i a tenir amics de debò.
Em miraré l’ajuntament de lluny, creuant els dits, amb els millors desitjos i demanant a Sant Eudald que vetlli per tots.