De fet, fa temps que aquest article podia haver estat escrit, fins i tot abans que comencessin les obres fetes a la girola, que han tardat tants anys. Sí, alguns ciutadans els hi varen precisar als responsables pertinents quan aquesta qüestió només era als plànols, però ves per on també se sabia, gairebé per posar-hi la mà al foc, que no els n’hi farien gens de cas.

Es veu, que en el Govern manaire corresponent hi ha departaments, que tot i procurant sincerament pel benestar de la gent, són especialistes a escapçar-se i s’incomuniquen exprés sense escoltar-se. Es veu, que hi ha coneixements i actuacions, ben planeres, que són un entredit i que no es trametran mai, ja que ningú procurarà de veure-hi més enllà del seu departament, o de les seves atribucions concretes. A ningú el paguen per trepitjar el carrer de tots, i obrir els ulls esbatanats a tot allò que hi ha connectat de debò al seu voltant.

A ningú el paguen per trepitjar el carrer de tots, i obrir els ulls esbatanats a tot allò que hi ha connectat de debò al seu voltant

L’àvia havia de travessar la carretera, després que haguessin fet la nova girola que alentia el tràfec, i que segur estalviava accidents torbadors en aquell punt quilomètric. Però l’àvia no podia pas travessar amb tranquil·litat, talment com abans que fessin les obres. Per l’àvia, doncs, no havia canviat res i la malfiança persistia. I la ruqueria de tots plegats, fins i tot, també.

Tan fàcil i econòmica que hauria estat la feina, però era ben clar que això suposava un treball gruixut d’expansió de la consciència, un acte enrevessat que no podem ni tan sols imaginar. Tots els responsables havien badat, i cap departament pertinent s’havia fixat, que en aquell lloc, s’hi ajuntaven tres camins importants, camins d’aquells on molta gent camina de debò.

Però de bell antuvi, ja se sap que la gent que va a peu no gasta gens, no és moderna i no cal pas tenir-la gaire en compte. Podríem dir que la gent de peu ni tan sols existeix. I totes aquestes martingales i enganyifes que són ara de moda, això de fer salut caminant i tota la pesca, ja podeu comptar que això és tot molt esotèric i volàtil. I no treu cap a res.

Qui sap, ara mateix tres camins importants conflueixen en un indret a prop d’una nova girola de trànsit de cotxes, i no hi ha ni tan sols cap preferència de vianants per creuar d’una banda a l’altra. Caram! Resto astorat, tanmateix, nogensmenys àdhuc malgrat que sigui tot. Els ciutadans només demanaven a les autoritats responsables i professionals, que fiquessin més cullerada a tot això de les ciutats lentes. Que ens entrés un xic més a la barretina aquest món pausat, que si no la colla automobilística seguirà encara més esverada, i potser acabarem tots ben atrotinats fent un pet com un aglà.

Pels altres anirà el pollastre! Sobretot pels avis i gent tranquil·la, que val més que no facin gaires entremaliadures esportives de voler passar a l’altre vora de la carretera. Ara bé, sabem que es podia haver assolit la magna fita de tenir un trist pas de vianants, que hagués anat tan bé a tothom, i on encara ara no en sabem ni gall ni gallina. No ho devien ni saber els del departament XX4/2sub3, i ningú els hi va dir que calia pintar unes humils ratlletes blanques, ben fàcils, damunt el quitrà. I els pobrets tots nosaltres que, com que encara no podem volar, seguirem tal vegada patint accidents, ensurts i nervis.

Ara mateix, només haurem de fer un treball a fons de recerca burocràtica, i esbrinar si la petita partida pressupostària “connectar d’una esgarrapada 3 camins decisius a peu” no s’allarga massa en els anys, i d’aquí al 2085 ho podem tenir enllestit. Però si per cas i mentrestant, i per no fer-nos mala sang, millor si duem un ciri a sant Eudald patró de Ripoll, per veure si tenim ajuda preferent dels de dalt. País de cap per avall.