He de reconèixer que és en els llibres on he obert els ulls i he trobat les claus per entendre’m a mi mateix i per entendre el món en què m’ha tocat viure. Però no puc negligir el paper que han exercit els cinc sentits en aquest aprenentatge vital. I no puc oblidar, sobretot, el mestratge gràcies a les vivències que han anat marcant el meu itinerari personal. Hi ha situacions, sovint banals, que et permeten reflexionar sobre la realitat que ens envolta, que fan madurar la teva mirada. Vull avui, en aquestes poques ratlles, rememorar un viatge amb tres busos consecutius que van endegar la meva petita anàlisi sobre diversos comportaments que configuren la nostra societat.

El primer tram, de quinze quilòmetres només,  que va durar una hora sencera, va ser una batzegada constant. Canvis de ritme imprevistos, accelerades i frenades sense cap mena de sentit, sacsejades com si el vehicle s’aventurés per un camí ral ple d’obstacles. Reflexió. Segur que el conductor fa una feina que no és objecte de la seva predilecció, no parlem de la seva vocació. No es tracta d’un fet aïllat, forma part de la nostra quotidianitat. Fa quatre dies potser era cambrer i demà potser serà repartidor de butà. Dona el seu temps a canvi d’un sou, no se li valora una professionalitat, no ha après cap ofici, no té un treball que l’identifiqui, que li vertebri la seva identitat.

Hi ha situacions, sovint banals, que et permeten reflexionar sobre la realitat que ens envolta, que fan madurar la teva mirada

El segon tram, més llarg aquesta vegada, es va escolar sense cap mena de sorpresa. Tot anava sobre rodes. La cosa es va complicar en arribar al destí, una petita ciutat de províncies. Hi havia hagut un incident en el trànsit local i calia fer un itinerari alternatiu. Mitja hora per fer mil metres o sigui circular a una mitjana de dos quilòmetres per hora. Surrealista  Reflexió. No havia estat dissenyat,  no havia entrat en el càlcul de les possibilitats, ni havien comptat amb aquell estol d’assessors sempre disponibles. Som un país en què som el reis a l’hora d’improvisar.  Sort que no havia d’empalmar amb el tercer bus. Encara hauria d’esperar una bona estona.

El tercer tram es va iniciar amb un retard d’un quart d’hora. El que em va impressionar és que els usuaris no es queixessin. Mudesa total, passivitat absoluta. Reflexió. Conformitat, acceptació sense límits, docilitat, submissió. Ni una paraula de protesta, ni una veu discordant. Ens hem tornat una colla de mesells, un ramat de xais sense criteri ni, molt menys, sense esperit de revolta. En el millor dels casos, remugarem en veu baixa el nostre malestar, però no alçarem ni un sol crit per exterioritzar el nostre rebuig.  Entre els joves, pragmàtics i desencantats, convençuts que no és possible lluitar contra l’impossible i els adults que han deixat de somiar que un món més just i més habitable és possible, la gamma dels grisos continua tenyint aquest present orfe de màgia.