L’any 1993, contra tot pronòstic, Felipe González va guanyar les eleccions espanyoles. Però no disposava ja de majoria absoluta i va haver de pactar amb els partits nacionalistes d’Euskadi i de Catalunya per poder governar. Aquell pacte va ser possible gràcies a l’aritmètica parlamentària, però també perquè algú havia estat preparant les condicions de l’acord.

La praxi dels acords requereix la creació d’un clima de mínima confiança entre adversaris

M’explico. A finals de la dècada dels 80, quan el partit socialista disposava d’una clara majoria absoluta a Espanya i CiU a Catalunya, les relacions entre ambdues forces polítiques eren molt dolentes. Les fracassades maniobres d’Alfonso Guerra per incriminar a Jordi Pujol en el cas Banca Catalana havien obert un solc entre els governs català i espanyol. Aquella fastigosa tàctica del ‘acoso y derribo’ implementada pel totpoderós vicepresident espanyol feia ben difícil qualsevol entesa. Malgrat tot, en Miquel Roca Junyent, aleshores número 2 dels convergents, treballava en silenci i discreció per a preparar el terreny. Recordo que un xafogós matí d’agost ens va citar a uns quants alcaldes de la coalició a la seu barcelonina de la Minoria Catalana. Ens va explicar que, malgrat la situació d’enfrontament dur amb els socialistes, ens havíem de començar a preparar per a una entesa: “tard o d’hora perdran la majoria absoluta i aleshores caldrà pactar...”

El polític català preparava el terreny, sembrava la llavor de l’acord, que, efectivament es va produir uns anys després, val a dir, quan Guerra ja havia deixat el govern després de l’episodi de les facècies dels seus germanets.

En aquests moments paga la pena recordar aquest episodi. La creació de condicions per a un possible pacte resulta una peça clau de cara a fer-lo possible. Un pacte, òbviament, entre diferents, entre adversaris polítics que tenen interessos i objectius ben diferents i, sovint, contraposats.

La praxi dels acords requereix la creació d’un clima de mínima confiança entre adversaris. I la confiança és una cosa tan fràgil i tan complexa de construir...

Ningú no sap com acabarà la situació política de l’Estat Espanyol. Feijóo president? Reedició del govern socialcomunista? Noves eleccions? Tot resulta possible i probable avui.