Els lamentables esdeveniments viscuts després del Mundial de futbol femení certifiquen una greu crisi moral i de valors. Encara que aquest trist episodi acabi amb un exemplar càstig a l’agressor no ha de disminuir la preocupació pel fons d’aquesta crisi.

Luis Rubiales, nascut l’any 1977, no és, com podria semblar, una persona educada durant el franquisme. Es va formar més aviat en el model escolar democràtic promogut per partits progressistes, una escola, però, que va anar eliminant l’ensenyament humanístic, retirant la filosofia i fomentant un ensenyament doctrinari basat en valors buits i de fet tolerants amb el capitalisme més rampant. Els diàlegs filosòfics de Plató, que vaig tenir la sort de poder llegir a la meva escola tardofranquista, i que Rubiales ja va tenir vetats a la seva, posen en guàrdia i donen antídots i raonament autònom contra els excessos dogmàtics de tots els sistemes polítics i obres teatrals, com Medea i Antígona, que escrites per Eurípides i Sófocles tampoc deu haver pogut llegir Rubiales a la seva escola, fan una intel·ligent i subtil esmena a la totalitat al sistema heteropatriarcal. Això a la gent de la meva generació no ens fa millors, perquè feina també tenim amb els nostres diversos dèficits, però em costa imaginar-me a mi mateix o algun altre mascle de la meva generació proferint el seguit de bajanades que sento dir a Rubiales i també a joves, molt més intolerants i sexistes del que jo puc acceptar.

Proposo que mirem on som i per què, i sobretot, que no ens quedem tranquils pensant que l’escola ja ensenya uns bons valors

De vegades sembla que el màxim que se’ns deixa fer és escriure tots i totes o tot@s o totis (un excel·lent escriptor ripollès se’n burla i diu totis i tòtils), mentre hem d’acceptar, per exemple, que les dones futbolistes cobrin menys que els homes, i sentir a Josep Borrell, un polític que “tan heroicament” va acabar amb el règim franquista, dir que ara les dones han après a jugar a futbol tan bé com els homes, mentre imparteix discutibles lliçons de democràcia arran del lamentable conflicte d’Ucraïna.

Amb aquesta anàlisi sense solucions, el que proposo és que mirem on som i per què, i sobretot, que no ens quedem tranquils pensant que l’escola ja ensenya uns bons valors. Molta gent i el sistema capitalista en conjunt els menysprea, com els menysprea el Barça amb la seva tèbia reacció davant del cas Rubiales mogut per interessos econòmics. Si no hi creu ni el Barça, ¿per què els nostres adolescents hi han de creure?