La caspa i l’olor de càmfora i de clavegueres en dies previs a la pluja, juntes, són incapaces de maquillar la pudor del masclisme ranci fastigós que desprèn el cas del president de la Federación Española de Fútbol, Luis Rubiales i la seva actuació a la final de la Copa del Món a Austràlia.

Una actitud prepotent, coercitiva, supremacista que mai reconeixerà, perquè és un pocavergonya. Si reconegués que va fer mal fet, el mateix dia ja hauria presentat la seva dimissió del càrrec i hauria demanat perdó. Però com que no ho reconeix, es mostra altiu, ‘xulesc’ i amb els testicles en primer pla per demostrar que és més que ningú, com el famós toro de color negre que pots veure circulant per les carreteres espanyoles: Marca España.

Amb tot l’enrenou la futbolista Jennifer Hermoso és assenyalada com a culpable per bona part de la premsa espanyola i les noies són les primeres a protestar i a demanar la dimissió de Rubiales. A poc a poc s’hi afegeixen alguns dels seus directius, equip tècnic i esportistes de molts països estrangers. Tot plegat provoca també un canvi de parer en la premsa espanyola.

Dins els clubs, els pares han d’ensenyar els seus fills que s’ha de respectar el rival i que les noies tenen els mateixos drets que els nois

Cal fer net! Però des de la base. Dins dels clubs, els pares han d’ensenyar als seus fills que s’ha de respectar el rival i que les noies tenen els mateixos drets que els nois. Els jugadors han d’entendre també que la seva actitud ha de ser de respecte cap al rival. Els directius han de tenir clar que no ocupen el càrrec per aprofitar-se’n, sinó per servir a l’esport al qual representen, per divulgar-ne els valors, per defensar-los i per afavorir que els joves puguin adquirir aquests valors d’honestedat, respecte i esportivitat i que els esportistes professionals es puguin guanyar la vida de forma justa i honesta com qualsevol altre treballador. Individus com en Rubiales han de desaparèixer, no poden ocupar càrrecs d’entitats que, encara que siguin privades, es nodreixen en bona part de subvencions i diners públics. Ell de moment ja ha estat inhabilitat per la FIFA, espero i desitjo que per sempre, i que també passi comptes amb la justícia, si n’hi ha.

El problema a les federacions esportives no ve d’ara. El meu pare, l’Enric Requena, havia estat membre de la Federació Catalana de Futbol en representació de la territorial de Ripoll i Vic. Quan anava a reunió a Barcelona ho feia en tren i s’emportava un entrepà. En liquidar despeses només presentava els bitllets del tren. Després de no gaires reunions el van renyar perquè, segons em va explicar, els representants de les territorials anaven a reunió en taxi i passaven dieta de restaurant i, si calia, de nit d’hotel. Només el van haver de renyar una vegada. Va plegar.

Entenc que ser membre federatiu, si t’hi impliques, ha de portar feina i s’han de compensar les despeses, però entenc que hi ha despeses i despeses.
Amb tota aquesta polèmica sí que hi ha silencis que em dolen, que com a aficionat a l’esport em saben greu. Silencis de molts jugadors de futbol masculins o representants d’altres esports de prestigi internacional. Les noies es mereixen i necessiten el seu suport. El meu, tot i ser insignificant, ja el tenen. Força noies.