Tot i que fa poc que s’estudia de manera sistemàtica, i per això cal parlar-ne encara a mitja veu, sembla que anem descobrint les xarxes del cervell, aquestes que s’han abassegat al cap a còpia de milers d’anys. Les divisions classificades fins ara ho fan en tres apartats: cervell primitiu, escorça i nova escorça -i esperant que siguin assertives aquestes denominacions-, podríem convenir que és una de les aventures més apassionants de la condició humana.

Quan ens fem preguntes transcendents, per exemple, sobre la mort o la por no sabem gaire quin és el cervell que hi comanda, o més ben dit, no sabem com enllacem els tres cervells. I sense fugir d’estudi, tampoc endevinem què és allò que en diem consciència. I no sabem, per exemple, com es concreta el viure l’ara, ni tampoc si l’atenció és allò tan predominant com diuen. I que molts cops tenim dislocacions importants entre el que fem i el que hem dit que faríem.

Hi ha estones que semblaria que un cervell en remunta un altre, que l’aclapara o el xucla. Surt tot d’una el cervell reptilià, que va bé per sobreviure, però ara per ara és el protagonista de guerres al planeta. Un cervell, que tot i la paradoxa, no està prou alerta amb l’escalfament global, perquè les altres masses de cervells li difuminaven potser la qüestió, tot fent-li veure facècies, i fins fa ben poc ens deia que calma i bons aliments.

Ara per ara és el protagonista de guerres al planeta

Ens podríem preguntar, doncs, si els nostres sistemes de cervells copsen amb prou confiança l’abast de la realitat? O és que cal pensar encara que hi ha el cos complet que arriba a més espais cognitius? Quina relació hauríem de suposar entre aquests dos subjectes? Tinc la sensació que som a les beceroles i que tot just resulta massa deslligat. La barreja entre la massa primitiva reptiliana i l’escorça límbica, -aquest segon cervell-, se’ns presenta com un poti-poti d’àrees on s’encabeix l’agressió, el ritual, el territori, la jerarquia social, i alhora els estats d’ànim, les emocions, els sentiments..., presentant un estol ple d’efervescència cognitiva i una barrija-barreja notable.

I aquestes constatacions deuen fer anar malament a la humanitat, i ves a saber si com indica el poeta: no n’estem gaire segurs de com hem de viure, i no en sabem gaire sobre què és la vida. Potser un camí més airós cap a una civilització diferent, entre altres ardideses, seria desentaforar més desconeguts del cervell reptilià, ja que un desequilibri extrem en les emocions i sentiments podria ben ser una de les causes de guerres i desavinences. A més a més, nosaltres no som maquinetes fredes, no som pas només ser racionals i ja està, som sobretot ser emocionals que raonem, i aquesta és la grandesa humana i ensems la misèria més patent.

Ara, els entesos ens parlen sobretot de les connexions del cervell, i de com aquest es belluga com un organisme relacional. I fa anys que apostem per investigar què ens diu el cos amb els seus misteris, i com influència al cervell. Tampoc no coneixem gaire les energies subtils que envolten el cos, i que apleguen informació d’ones quàntiques saberudes, i no tenim tecnologia per certificar-ho així és que, de moment, no en sabem prou. Per exemple, què seria la intuïció respecte dels tres cervells? Com va l’inconscient pis de baix respecte del conscient pis de dalt? Descobrim alhora que el cos no pensa només amb el cervell del cap, sinó que hi ha més neurones i xarxes en altres parts del cos com el sistema digestiu (budells, estómac, fetge...), o el cor. Tenim suposicions i els estudiosos van fent, però hi ha dubtes de si mai hi arribarem.

Cal esclarir també que la ciència avança per buidatge i no pas per construcció assertiva. Quan comprova una teoria -que primer ha d’haver intuït o cregut-, després de moltes proves i errors, si veu que allò se li aguanta li atorga llavors la consideració de ciència. Però hem de recalcar que, primer hi ha hagut una petita llambregada màgica atenta que ens fa anar en una determinada direcció. Seria com si tot un paquet d’imatges o imaginatiu se sintetitzés de cop, i els tres cervells i el cos sencer, assolissin un instant poderós d’espetec.

Hauríem de creure’ns i estar atents per tal de bastir espetecs poderosos, on afegíssim ganes i voluntat d’anar ben cofats, si més no perquè sempre ens sortirà més a compte viure a les bones, que no pas barallar-nos i tenir mala lluna. I mirar de fer-ho amb la imaginació equilibrada dels tres cervells, que potser llavors sí que canviarem una corrua de realitats, encara que sembli mentida.