Amb l’inici del curs escolar hem arribat a la llum del final del túnel. No ens enganyem, les vacances en família són boniques però també dures, i més quan tens fills petits. Després de setmanes sense escola les activitats divertides, aventures al món exterior i manualitats de tota mena perden tota la gràcia pels nostres fills i filles, i a nosaltres (mares i pares) se’ns acaben les idees originals.

M’ho passo genial amb ells, ric, aprenc i cada segon amb ells és màgic, però a estones em desesperen

Així, doncs, amb l’arrencada del curs escolar i la rutina tornem a tenir unes hores de tranquil·litat. Bé, en el meu cas, -en ple permís per una segona maternitat- no del tot, però almenys per unes hores, mentre el meu fill de 2 anys és a la llar d’infants, els meus ulls es poden centrar en un d’ells i sortir de l’estrabisme permanent d’aquest estiu. Cal Dir aquestes coses fa aflorar sentiments de culpabilitat, no ens enganyem. Estimo els meus fills amb bogeria, m’ho passo genial amb ells, ric, aprenc i cada segon amb ells és màgic, però a estones em desesperen, em posen nerviosa i acabo convertida en un gremlin escopint foc per la boca.

A casa meva el dia comença amb una combinació de riures, crits i rutines. Quan sortim de casa i arribem a la llar d’infants confio el meu fill a una superheroïna que haurà de conviure amb plors, crits, mocs, pipis i caques durant tota la jornada laboral. God save les educadores! Per favor, CUIDEM-LES!

Ara, però, començarà la fantàstica època de mocs, tos, bronquitis, conjuntivitis, gastroenteritis, i totes les “itis” possibles. I què en farem del nen quan ens truquin de l’escola perquè té febre? Quan arribi el moment ja ens ho plantejarem. Que no s’estengui el pànic!
Sigui com sigui ha tornat l’escola i PER FI a moltes llars ha tornat la tranquil·litat.