La nova llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge, va entrar en vigor el dia 26 de maig, i va introduir importants modificacions a la Llei d’Arrendaments Urbans que afecten aspectes substancials del règim de lloguer.

Les modificacions introduïdes a la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) es plantegen amb l’objectiu principal de contribuir a la contenció del preu dels lloguers, especialment a les zones considerades com de mercat residencial tens, on l’oferta d’immobles disponibles resulta insuficient per satisfer la demanda d’habitatge, a més d’introduir mesures destinades, entre d’altres, a les rendes de lloguer, a limitar-ne l’increment, pròrroga extraordinària del contracte, despeses generals i de gestió, nova definició de les despeses que han d’anar a càrrec de l’arrendatari, etc., sempre amb la finalitat de potenciar l’oferta d’habitatges de lloguer i garantir el dret a totes les persones a gaudir d’un habitatge digne i assequible.

Des dels despatxos sembla fàcil dibuixar una situació ideal, i que massa vegades, provoca l’efecte contrari que persegueix

La referenciada Llei en la seva Exposició de motius i articles 1 i 2, detalla clarament i expressament els seus objectius:
1) Establir una regulació bàsica dels drets i deures dels ciutadans en relació amb l’habitatge, així com dels associats a la propietat del mateix
2) Facilitar l’accés a un habitatge digne i adequat a les persones que tenen dificultats per accedir a un habitatge en condicions de mercat.
3) Dotar d’instruments efectius per assegurar la funcionalitat, la seguretat, l’accessibilitat universal i l’habitabilitat dels habitatges.

La Llei d’Habitatge del 2023 se centra a donar suport a aquells grups de la societat que troben més obstacles per accedir a un habitatge adequat i, per això, estableix una sèrie de mesures concretes que busquen equilibrar i regular el mercat immobiliari, així com fomentar la construcció d’habitatges de caràcter públic. La seva regulació afecta tant propietaris com a arrendataris, i intenta buscar un equilibri entre ambdues parts.

És cert que tothom té dret a un habitatge digne, és cert que al mercat hi ha poca oferta de pisos de lloguer, és cert que hi ha grans tenidors - tòxics i que hem rescatat entre tots - i és cert que la construcció de pisos de caràcter públic no es farà d’avui per a demà.

Trobar l’equilibri és complicat, però des dels despatxos sembla fàcil dibuixar una situació ideal, i que massa vegades, provoca l’efecte contrari que persegueix. En aquest cas acaba desmotivant al propietari que té pis o pisos per llogar, que en cap cas és un gran tenidor, i malauradament, acaba repercutint negativament a qui més necessitats té i que no troba resposta en cap àmbit.