Amb el temps hem sabut que l’1 d’octubre del 2017 era el punt de partida que els partits independentistes cercaven per obligar a fer seure al govern espanyol, per negociar i resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. L’estratègia era clara: generar una mobilització pacifica i democràtica, la qual fes trontollar les estructures de l’Estat, aprofitant la conjuntura de formar part d’una Europa que s’omple la boca dels drets humans i els drets dels pobles. A l’hora de la veritat, la reacció de l’Estat va ser la repressió més gran des de la represa de la democràcia. Primer, contra la població, i després contra els polítics i alts càrrecs que van promoure aquell embat, amb la intenció d’espantar els futurs intents d’anhels de llibertat del poble de Catalunya. L’Estat no va tenir manies en saltar-se tots els valors democràtics que se li suposa a un Estat democràtic d’Europa.

Aquells fets van deixar els partits independentistes descol·locats i poc preparats per la reacció de l’Estat. Tots els partits van fer les seves anàlisis internes i van refer les seves estratègies per resistir. Per desgràcia, no van ser capaços de cercar els consensos mínims per treballar una estratègia conjunta.

En política ets víctima de les teves paraules i accions quan la teva intenció és la de canviar la teva estratègia. Per sort, l’atzar ha fet que els resultats de les eleccions estatals del 23 de juliol hagin tingut una pista d’aterratge per a Junts, per poder reconduir el seu discurs que no portava a enlloc per avançar de manera inequívoca cap a la resolució del conflicte.

En política ets víctima de les teves paraules i accions quan la teva intenció és la de canviar la teva estratègia

S’han perdut uns quants anys en el món independentista, per teixir una estratègia que permeti avançar cap a la nostra llibertat nacional. Val la pena deixar enrere els insults, els menyspreus i les manques de respecte, i poder unir esforços per una estratègia comuna dels partits catalans. Seria fantàstic que ERC i Junts marquessin les línies vermelles conjuntament, per deixar clar a Pedro Sánchez que no tindrà investidura si no hi ha un reconeixement de la repressió exercida per l’Estat. Segurament, la conseqüència pot ser l’amnistia total per tots els afectats per la repressió, entenent que no poden ser amnistiats els repressors perquè són ells qui es passen els drets humans per les seves parts. També s’hauria d’acordar quines són aquelles competències que necessita la Generalitat, per fer que els catalans no patim la manca d’inversió estructural i de recursos. Això podria fer millorar els nostres serveis públics, tot preparant-nos per al dia que estiguem en condicions per a negociar el referèndum. Això passarà un cop l’Estat incompleixi gran part dels acords pactats en termes de competències i inversions perquè, no ens equivoquem, és més fàcil arribar a un acord sobre l’amnistia que sobre una millora real en termes de dèficit fiscal i d’inversions.

Si els partits independentistes són capaços de tenir una estratègia comuna en termes de país, penso que 6 anys després, encara hi ha partit per jugar i, si hi ha partit, és perquè la ciutadania vam demostrar que estem disposats a defensar els nostres drets costi el que costi.

Passi el que passi amb aquestes negociacions, no podrem obligar la repressió de l’Estat que patim per a ser independentistes que no ens resignem a treballar per la llibertat nacional. L’1 d’octubre, ni oblit ni perdó!!