Ja he fet la inscripció a la tercera Cursa de la Dona. La primera sense tu. L’atzar ha volgut que se celebrés el 17 de setembre. El dia que tu hauries fet 46 anys. Finalment no hi he pogut anar. Fa un mes i mig que has marxat i tot plegat encara és massa dolorós.

Aquesta cursa és especial per a nosaltres perquè la primera edició, el 2021, la vam fer plegats. Ens vas animar a fer-la a tota la família perquè la causa et tocava de prop. Es tractava de recaptar diners per les persones afectades de càncer i els seus familiars. I tu, aleshores, ja formaves part d’aquest col·lectiu. Cada vegada més nombrós, malauradament.

I saps què? Doncs que aquest any han recollit ni més ni menys que 7.200 euros. I jo que me n’alegro. Tot i la tristor i la buidor d’aquests dies, estic contenta perquè es destinaran a fer la vida més fàcil a totes les persones que estan passant per aquest tràngol. I ho sé perquè el suport que ens ha proporcionat Oncolliga aquests dos i anys i mig que ha durat la teva lluita, ens ha fet la vida més fàcil a nosaltres i a tu.

És possible morir-se dignament a casa nostra gràcies a aquesta petita gran xarxa de professionals impecable, discreta, que fa la seva feina sense alçar la veu

L’equip d’oncologia, de neurocirurgia i de pal·liatius de l’Hospital Josep Trueta de Girona t’ha portat de manera excel·lent, tot i les dificultats afegides de la postpandèmia. Però on vull posar el focus en aquest article és en el gran suport que hem rebut des del territori, sobretot aquest últim any en què la malaltia ha avançat de manera inexorable i en què, malgrat això, has pogut estar a casa en tot moment, fins al final.

L’acompanyament que hem rebut de l’equip de PADES del Ripollès, del CAP de Ripoll, del teu metge de capçalera, de la teva infermera, del Centre de Rehabilitació (CERIRE), de la Fundació MAP, de la ja esmentada Oncolliga, del Consorci de Benestar Social del Ripollès, de la nostra farmàcia de capçalera, de Creu Roja... de totes i cadascuna dels i les professionals que conformen aquesta xarxa, ha estat cabdal per bressolar-te aquests últims mesos i fer-te sentir sempre com al lloc on eres, a casa. Professionals que han esdevingut família temporal per un temps. Que ens han transmès la confiança suficient per tirar endavant un procés dolorós i que ens han permès fer-ho de la manera més natural possible.

De vegades ens queixem que al Ripollès tenim mancances, que en tenim; però deixeu que em senti orgullosa de poder dir que és possible morir-se dignament a casa nostra gràcies a aquesta petita gran xarxa de professionals impecable, discreta, que fa la seva feina sense alçar la veu, i que de tant en tant necessita que algú li pugui dir ben alt un MOLTES GRÀCIES de part de totes les famílies a qui heu fet més plàcid aquest camí tan tortuós.

Jordi, n’estic segura que estaries ben d’acord amb aquest agraïment i sé que la teva pèrdua també ha estat una mica la pèrdua d’aquesta família de professionals que ens ha acompanyat. Us abracem amb tota l’estima que ens surt de dins, que és molta i ben sincera.

Estem desolats, sí, però reconfortats per haver pogut estar al teu costat fins al final. Ara ens toca viure una vida esquinçada, estranya, però sabem que tirarem endavant per tu i que, sortosament, comptem amb una xarxa a darrere que no ens deixarà defallir.