La via jeia enmig de construccions i a tot estirar es repenjava pels afores de la vila. No es llevava mai per res, i sempre era allà amb l’esquena dreta indiferent a les incidències més impensades. De tant en tant, baixava les dues barreres per deixar passar màquina i vagons, i aquest fet minso regirava tot d’un plegat un daltabaix enlluernador i planyívol que frenava una cua de capsetes amb rodes. Això, les capsetes amb rodes, eren una espècie mecànica contemporània que es ficava a pertot i semblava no tenir aturador.

Per un cantó, per sort nostra, deduíem que era un bon afer que la recta fos sempre al mig d’un embolic de qüestions a resoldre. Per l’altre, costava mai s’arribava enlloc ni es resolia res important. No es polia la diligència ni s’escoltava allò que la gent demanava. I la nosa de les tanques sempre era allà als costats de la via, i sempre baixades en el moment més desavinent.

Semblava, doncs, un destorb sense cap ni peus

Dins de l’atzucac algú amatent podria preguntar-se si aquest entrebanc, que mostrava tot aquell desori, feia avançar gaire la resolució del problema. Cap on va la mestressa administració, algú xiuxiuejava? I el fet era que la mestressa administració no es bellugava ni poc ni massa. Per ella, la paraula “resoldre” s’hauria pogut treure del diccionari, ja que més aviat ho vivia com una feina empipadora. Semblava, doncs, un destorb sense cap ni peus.

Però també podia ser que, a l’administració, la vida tota soleta la fes moure sense més ni més, i que quan anava fent entre tanta parsimònia ja “resolia” sense adonar-se’n ni proposar-s’ho. Li podien arribar de sobte -que déu ho faci senyor-, solucions brillants i capgirar per fi les tornes. Així resultà que el fet de fer anys i panys la va empènyer a altres solucions, i va obrir-li un camí per rumiar cabòries més avantguardistes.

Va ser quan el consell savi d’ancians administratius, després de moltes anades i tornades, va observar que com que s’havia modernitzat molt tot això de la tecnologia cibernètica no seria cap lleig que es provés d’escurçar, electrònicament i automàtic, l’estona de baixar la barrera com feien, d’altra banda, coi, a gairebé mitja Europa i mig món.

Podria ser un bon gest definitiu per no malmetre més entorns respectables amb construccions estrafolàries sobredimensionades. O de dispensar a la babalà encara més cèntims dels administrats, o d’entendre sobretot, que la realitat s’assembla a una entelèquia que canvia més de pressa del que ens pensem, podent escurçar-se molt per exemple, el temps de la baixada de la barrera.

Eren al mig i no sabien gaire en quin sentit tirava el tren, però aquesta vegada sí que la van endevinar. L’aturada llarga del tràfec davant la barrera sincronitzada a l’estil europeu va parar en sec. I la nova solució del barratge dels camins de ferro es va poder incloure com una troballa gegantina, com un acte esplèndid que alleugeria qüestions carregoses en temps i espai. Un goig sorprenent per la gent i els conductors d’autos. Aleshores, vam assenyalar que havíem après una altra cosa encisadora després de tantes anades i tornades del tren. Tantes com era imprès, crec recordar, als bitllets que despatxaven a les finestretes del camí de ferro.