D’un temps ençà hi ha un concepte que s’ha anat imposant i que no és altre que el de l’austeritat, i tothom sap que la paraula deriva del mot auster que, al seu torn, fa referència a aquella persona que viu, obra o jutja d’una manera rígida, severa, estricta.

Tots tenim a la nostra memòria els terribles efectes que les polítiques d’austeritat imposades a Grècia per la UE fa una desena i escaig d’anys per frenar el seu enorme dèficit fiscal... van ser del tot contraproduents en el sentit que generalitzaren la pèrdua del poder adquisitiu, la pobresa i la desconfiança tant vers Europa com vers el sistema democràtic. I no cal dir que al cap de poc temps també arribaren a casa nostra, per bé que, sortosament, ni amb la mateixa intensitat ni virulència que al país hel·lè.

Al meu entendre –i no soc pas economista– aquestes solucions «austericides» no serviren per a gairebé res, a part d’augmentar el malestar social generalitzat de la població i de ser un veritable torpede contra la línia de flotació de l’estat del benestar, l’impacte del qual encara el notem avui en dia en àrees tan sensibles com la sanitat o l’ensenyament públics.

D’un temps ençà hi ha un concepte que s’ha anat imposant i que no és altre que el de l’austeritat

Hi ha un llibre del filòsof i escriptor nipó Koji Nakano, titulat «Felicitat de la pobresa noble. Viure amb modèstia, pensar amb grandesa», publicat l’any 1992 que, malgrat els tres decennis transcorreguts des de la seva aparició, segueix plenament vigent i de rabiosa actualitat: lloa i enalteix les virtuts de l’austeritat, enteses, però, com a compromís personal de cada individu. No cal dir que les seves pàgines, de lectura amena, ens ensenyen a anar més enllà dels estereotips típics i tòpics del sistema capitalista de produir-consumir-exportar tecnologia-exportar béns de consum... o sigui, un missatge dirigit a tots aquells a qui el materialisme capitalista els deixa un buit interior; austeritat, doncs, com a model de vida, elegit de manera lliure i conscient i no com a cotilla col·lectiva. Permeteu-me la llibertat de recomanar-ne la lectura que, de ben segur, no us decebrà.

Ara bé, i dit això, cal distingir entre aquesta austeritat volguda segons el nostre criteri i la que ve imposada per les diferents administracions que regeixen el nostre dia a dia. Calen mesures d’austeritat o de restricció pressupostària? Sí, però amb la contenció, equanimitat i prudència degudes per evitar danys col·laterals no desitjats. D’exemples en tenim diversos, però amb el permís del lector, en citaré dos: un de caràcter general i l’altre d’àmbit comarcal.

Començant pel general, s’ha fet palès que les retallades d’aquests darrers anys han afectat –i afecten encara– camps tan sensibles com poden ser el de la sanitat o el de l’ensenyament públic, per no parlar de les tisorades en el camp de la recerca científica (em permeto la llicència de recomanar-vos, al respecte, l’entrevista que el prestigiós bioquímic Mariano Barbacid concedí al diari El Periódico fa uns pocs dies) o en equipaments i esdeveniments culturals.

Anant per l’àmbit més proper, el comarcal, diferents consistoris ripollesos han proposat i dut a terme tot un seguit de retallades que afecten entitats del teixit associatiu (i penso específicament en l’ajuntament de la ciutat de Ripoll que impacten de ple a ens com ara El Corral, el Festival Inspira o Els Pastorets, entre d’altres); i responent a la pregunta retòrica de si això pot ser més o menys bo per al conjunt de la societat o per a les arques municipals/supramunicipals, crec que per al primer factor, el social, no ho és gens ni mica degut a l’empobriment generalitzat que du agafat de la mà «gràcies» a la pèrdua, o en el millor dels casos frenada, d’iniciatives i de diversitat en l’oferta lúdico-cultural del nostre terrer.

Que hi ha altres solucions? Vull pensar que sí, però el fet de trobar-les/pensar-les no correspon a qui signa el present escrit, sinó a qui està davant de les administracions públiques elegit amb els nostres vots i pagat per les nostres butxaques.