En el decurs de tot l’any 1987, i mesos posteriors, la Generalitat va fer una enorme campanya propagandística amb idea d’excel·lir la fita que suposava haver arribat als 6 milions de persones censades a Catalunya. Després, ja no recordo que la campanya es repetís en arribar als 7 milions. I ara, que la faran quan aquest mateix octubre les matemàtiques ens comuniquen que hem arribat als 8 milions?

No, no crec que el govern tingui prevista cap expressió d’autobombo per posar en relleu “l’èxit” que significa aquest increment brutal de la població. Brutal, sí, ja que en 36 anys som un 30% més de catalanets. I tant que això ha suposat un increment notable del Producte Interior Brut total català! És sabut que els governs venen els creixements del PIB com un èxit. Ara bé, saben com ho vivim la població? Ens satisfà? Percebem que hem vist augmentar el nostre benestar personal? Ho dubto.

No podem passar sense immigració. Però tampoc podem suportar que ens arribi de manera compulsiva

És obvi que si la demografia pròpia és minvant fins a extrems alarmants, si hem renunciat a reproduir-nos prou per fer el relleu generacional, si volem mantenir el sistema productiu i social no queda altra sortida que la “importació” de persones. Negar aquesta evidència és sinònim d’imbecil·litat. És bo recordar que els anys 80, quan vam arribar als sis milions, va ser la dreta econòmica qui va empentar les onades migratòries cercant mà d’obra barata (rebentar el mercat laboral) mentre una part de l’esquerra (la teòrica-filosòfica) estava prou cofoia instal·lada en el bonisme.

Ho he dit abans: no podem passar sense immigració. Però tampoc podem suportar que ens arribi de manera compulsiva. Cal mà d’obra, bàsicament per omplir buits en els treballs menys qualificats. Però també es fa precís que tots els que vinguin ho facin assumint els mateixos deures i drets que tenim els indígenes. Fer-ho com s’ha fet fins ara, sense controls, tot ens grinyola. Tant que al país li estan petant les costures. O, és que tenim ara una sanitat amb un 30/% més de recursos que fa 36 anys? L’escola, que està dotada per acollir l’allau de nens amb llengües i cultures diferents? Que les infraestructures han crescut en la mateixa dimensió? Disposem de molts més recursos hídrics? Les forces de seguretat, el sistema judicial, s’han adequat a la nova realitat? Sí, ja sé que són preguntes retòriques, però que cal fer-les...

És clar que hi ha racisme en la nostra societat. Però crec que no és ni molt menys majoritari. En canvi, sí que ho és el cansament pel descontrol, el neguit per la inseguretat, per la fallida dels serveis, sempre flirtejant el col·lapse, mentre el país físic comença a estar massa rebotit. Reitero, la immigració és bona i ens cal. Però descontrolada, sense destinar-hi els recursos bàsics, genera temors, incerteses, bosses de misèria, despersonalització nacional, més setge a la llengua, alts signes d’identitat...

El problema s’ha cronificat, va creixent. Sabem que ser una colònia de l’estat espanyol no ens permet disposar de prou mitjans econòmics, de capacitat per legislar adequadament, però els nostres governants haurien de ser valents. Potser és demanar-los molt, però la magnitud dels problemes no amollarà sense presa de consciència i posició diàfana dels governants. No fer-ho vol dir continuar adobant el terreny on pastura l’extrema dreta, campant lliure per tot el país. Que, com sempre, mai resol res.