Gairebé no sé ni com posar-m’hi per descriure la munió de sentiments que em provoquen els conflictes bèl·lics que estem veient aquests dies (i alguns ja fa anys que duren) arreu del món.

No és el meu propòsit fer ací una anàlisi de la situació mundial, que ni en sé prou (qui en sap prou?) ni tinc prou informacions per fer-ho, però sí que puc intentar descriure les sensacions incòmodes i d’impotència que em provoquen.

Soc un privilegiat, som uns privilegiats tots els que tenim la sort de viure en aquesta Catalunya i en aquest Ripollès d’avui

Assistim impàvids a les imatges que ens transmeten els mitjans de comunicació, sobretot les televisions, dels diferents atacs entre uns i altres contendents i els efectes que aquests atacs provoquen entre la població civil d’un bàndol i l’altre. Malalts, ferits, infants, avis i àvies, famílies senceres delmades i fugint amb poc més que quatre cabassos i un matalàs cap a no saben, fugint d’una destrucció total de tot el que eren i tenien i que, en general, hem pogut veure que era ben poc.

Escruixit, incòmode i impotent davant una situació que rebutjo, però que no veig quina solució pot tenir i que, justament per això, em fa sentir una tristor enorme per una humanitat de la qual en soc part i de la que mai dels mais entendré aquesta capacitat de crueltat i de revenja dels uns contra els altres.

I és aquesta reflexió que em fa apreciar tant i tant la meva situació personal, el meu confort, la meva tranquil·litat i la meva senzilla vida quotidiana que vull maldar per a mantenir.

Soc un privilegiat, som uns privilegiats tots els que tenim la sort de viure en aquesta Catalunya i en aquest Ripollès d’avui. No sé si, de debò, ho apreciem prou i us encoratjo vivament a estimar aquesta nostra realitat, a sentir-nos orgullosos del que som i tenim i a treballar sempre per a mantenir i millorar el que som i tenim.