Benvolgut president,

En el teu discurs, pronunciat després de la visita de la vicepresidenta de l’Estat Espanyol al Parlament Europeu, posaves una sèrie de condicions, algunes molt concretes, d’altres no tant, per a fer possible el que vares anomenar un “acord històric” amb l’Estat Espanyol, que alhora faria possible investir el candidat socialista com a president del Gobierno d’Espanya. Em va agradar el concepte “acord històric”. Com succeeix en el fantàstic llibre d’Stefan Zweig, “Moments estel·lars de la humanitat”, fets aparentment poc rellevants, a vegades casuals, poden marcar un rumb durant dècades i fins i tot segles. Els escons de Junts, perquè no, podrien ser un moment estel·lar de Zweig. Per això, president, crec que tens una enorme responsabilitat però al mateix temps una gran oportunitat.

Per la meva edat i per l’època que varen néixer els meus pares, el pare el 1901, i la mare el 1914, i per totes les dramàtiques situacions que els va tocar viure i que em varen poder explicar, soc un defensor de la Transició espanyola. No es pot negar que aquesta va fer possible un progrés enorme en camps molt diversos, també i molt important en el de la convivència, impactant molt positivament en amplíssimes capes de la societat espanyola i també de Catalunya.

Però aquesta “transició” que va tenir lloc encara no fa ni tan sols cinquanta anys, i que ens va portar a un sistema democràtic, s’ha demostrat gràcies al procés que compta amb enormes dèficits.

Per això desitjo que en aquest “moment estel·lar” de la història d’Espanya i de Catalunya, en aquest moment de màxima responsabilitat, et guiï el millor esperit convergent del president Pujol, de Ramon Trias Fargas, de Miquel Roca i Junyent

En efecte, “el procés” ha despullat tothom, partits, institucions, organismes de tota mena... i com a conseqüència, ha permès visualitzar amb claredat la baixa qualitat democràtica de bona part de les institucions de l’Estat Espanyol: Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, cossos i forces de seguretat, monarquia...

Per posar un exemple d’aquesta baixa qualitat democràtica, ben segur que a molts estats occidentals els han quedat gravades les imatges de l’u d’octubre, amb la policia agredint, sense miraments, gent pacífica i de totes edats que l’únic que feien era intentar votar.

Per això el nucli dur de la negociació i d’un possible acord, amnistia a banda, s’hauria de centrar a promoure canvis legislatius, decrets, normatives... per fer possible la transformació d’aquelles institucions, i perquè no, suprimir-ne alguna.

Aconseguida “una democràcia” en el sentit més noble de la paraula, seria molt més fàcil transitar pel camí del referèndum. Per què ha estat possible realitzar-lo a Escòcia al Regne Unit, o al Quebec al Canadà? Doncs perquè són dues democràcies consolidades i de qualitat. Dues democràcies amb pòsit.

És evident que si es transita per aquest camí, no es pot cobrar per avançat, i per això és imprescindible comptar amb un mediador. És molt probable que una legislatura no sigui suficient, però em fa l’efecte que es podria avançar significativament. Encara més, alguns d’aquests canvis segur que disposarien del suport, més o menys explícit, de les institucions europees.

Finalment, crec que, malgrat tot, cal realçar els resultats positius del procés. En destaco tres: l’increment indiscutible del percentatge d’independentistes a Catalunya, la constatació que una gran majoria de catalans estan a favor de poder votar en un referèndum i, com he dit abans, la capacitat que ha tingut el procés de constatar els greus dèficits de la nostra democràcia.

Res més, president. Potser vares entrar a formar part de la desapareguda Convergència Democràtica de Catalunya abans que jo. Per això desitjo que en aquest “moment estel·lar” de la història d’Espanya i de Catalunya, en aquest moment de màxima responsabilitat, et guiï el millor esperit convergent del president Pujol, de Ramon Trias Fargas, de Miquel Roca i Junyent... bons coneixedors de l’ànima i també de la història d’Espanya i que en el seu moment, ara fa menys de cinquanta anys, varen apostar per “la transició” d’una dictadura cap a una democràcia, molt imperfecta, sí, però segurament el millor camí possible.

Atentament,

Eudald Casadesús i Barceló.