Quan aquest escrit vegi la llum pública, serà el dia 2 de novembre, festivitat dedicada a la Commemoració de Tots els Fidels Difunts, i conseqüentment em sembla escaient dedicar-hi uns instants d’atenció, de reflexió a tots aquells que un dia eren entre nosaltres i avui estan Allà.

Remenant entre el garbuix de llibres, de documents... d’informació que he anat acumulant amb el pas dels anys, he trobat dos temes que s’adiuen amb la diada d’avui. El primer, el tenim tots gairebé oblidat, però atenent l’ambient polític que es viu allà a l’Espanya “mesetària” (i també aquí a casa nostra, especialment a la plaça de Sant Jaume i en un determinat llogarret de Brussel·les, oi?) ens convindria de tenir present. En tal dia com avui de l’any 1713, a la ciutat de Vic fou penjat a la forca un patriota català, Francesc Macià i Ambert, es deia, però, tothom el coneixia, i el coneix avui encara com Bac de Roda. Tal va ser la seva influència en la nostra societat que els seus fidels, un cop passats els fets li dedicaren una rondalla que en la seva estrofa final deia:

NO’M MATAN PER SER TRAYDOR
NI TAMPOCH PER SER CAP LLADRE
SINO PERQVE HE VOLGVT DIR
QVE VISCA SEMPRE LA PATRIA

Els errors ortogràfics els he volgut mantenir com una forma de respecte i admiració a aquells que ho varen escriure quan encara la nostra llegua no estava normalitzada i endemés ho feien en moments que aquesta llengua era prohibida i endemés estava perseguida.

Cal no perdre aquest esperit d’estimació i de defensa de la Pàtria perquè ella és la terra on vivim

Cal recuperar, cal no perdre aquest esperit d’estimació i de defensa de la Pàtria perquè ella és la terra on vivim, és la seva gent, les persones amb qui compartim el quefer diari, és el poble on residim, és el paisatge que ens envolta, és la família. Som nosaltres mateixos. Aquest és el sentit de la darrera frase de la rondalla QUE VISCA SEMPRE LA PÀTRIA.

Hi ha un breu verset del nostre gran poeta Àngel Guimerà que resum aquests sentiments que suara us comentava. El verset diu:

Catalunya rep la saba
dels mugrons dels Pirineus,
i no vol ser esclava
sinó del mar que té als peus.

El segon tema que volia comentar-vos també serva de relació amb la diada d’avui. Va facilitar-me’l una persona per qui tinc un gran respecte i devoció, i a qui dec gratitud, entre altres coses, per aquest escrit que seguidament us presento, i que crec que s’escau perfectament amb el dia d’avui:
Rescatant el sentit d’aquest dia d’entre les insulses carabasses i falses teranyines, proposo un brindis pels que ja no hi són. Pels avis, pares, tiets, cosins, germans ... Pels amics i amors que se’n van anar tan de matinada. Ja són pols d’estrelles però mantenen les seves llars en el nostre cor. A tots i cada un d’ells, un càlid record i tres paraules: gràcies, perdó, us estimo. Pels que no estan amb nosaltres. Pels que falten i van deixar la seva absència escrita en records. Per aquells que van deixar de mirar els nostres ulls i nosaltres els seus, per aquells que el cor els va fallar i van deixar d’escriure notes a la partitura de la nostra vida. Per aquells que van prometre ser feliços i van morir lluitant per aconseguir-ho, per aquells que no van arribar a ser-ho i per aquells que van morir amb un somriure a la cara després d’anys, i milers de records viscuts. Recordem-nos veritablement d’ells, els Sants de les nostres vida. Feliç dia de Tots Sants.

En aquests dies que els nous temps ens porten la xerinola del HALLOWEEN, i la gresca corresponent, crec que s’escau de dir benvinguda sigui, però això no ens hauria de fer perdre l’esperit de la Diada i, com no, gaudir dels panellets i les castanyes com ha estat sempre, i que certament s’ho valen. En resum, encara que amb un cert retard us desitjo bona diada a tots.