“L’amnistia és el primer pas per desjudicialitzar el conflicte polític i cercar una solució dialogada entre Catalunya i l’Estat que ha de culminar amb l’exercici del dret a l’autodeterminació. És l’únic antídot davant del joc brut d’un estat repressiu i democràticament ferit, i és la condició que Òmnium Cultural posa sobre la taula per iniciar una negociació real amb el govern espanyol”. Aquestes paraules encapçalaven el butlletí que Òmnium va enviar als seus socis el desembre de 2020. El nostre president en aquell moment, Jordi Cuixart, era tancat a la presó des de feia tres anys. I per si no n’hi hagués prou, ens trobàvem en plena pandèmia. Però ja llavors Òmnium deia que l’amnistia era “l’única via legítima, democràtica, políticament viable i jurídicament possible per posar el comptador a zero i avançar cap a l’autodeterminació”.

En aquell moment pocs van creure que això pogués anar més enllà d’un benaventurat desig, i alguns ens deien que l’Estat mai acceptaria una amnistia. Perquè no era un indult, no, era una amnistia el que es demanava, i això equivalia a reconèixer que tot el que va passar al voltant de l’1 d’octubre de 2017 no era delicte. En plena segona onada de covid, es van obrir locals (recordo haver-ho fet al nostre petit local al carrer de Sant Pere de Ripoll) o es va sortir al carrer, quan ja va ser possible, per recollir signatures. I vàrem procurar que el país s’omplís d’aquells domassos blancs amb el lema “Amnistia. Fem-nos lliures”, que cada soci va rebre amb el butlletí d’Òmnium.

L’aritmètica parlamentària ha fet possible allò que semblava impossible

I finalment, l’aritmètica parlamentària ha fet possible allò que semblava impossible. Per això l’entitat havia demanat, no sense rebre critiques, que la ciutadania votés en les darreres eleccions. Òmnium no és un partit i no ha estat, òbviament, present en les negociacions. Però m’atreviria a dir que l’esperit d’Òmnium sobrevolava les converses. I sobretot, es tenia present en aquestes la demanda que tots els represaliats per l’1 d’octubre i les seves derivades estiguessin coberts per l’amnistia. Tal com, finalment, ha passat. La reacció furibunda de la dreta espanyola (i també de la part més jacobina de l’esquerra) i la d’una part substancial de la cúpula judicial les interpretem com un signe que s’està anant pel bon camí.

Seguirem atentament tot el que succeeixi en la tramitació d’aquesta llei, que no serà fàcil. Però que ha de ser no un punt final sinó un punt i seguit per escriure un nou començament. Aviat hi haurà novetats des d’Òmnium, perquè caldrà tornar a posar al centre del debat els motius pels quals tenim dret a l’autodeterminació i necessitem la independència. I torno a aquell butlletí del desembre de 2020 i les paraules del llavors vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, referint-se a l’Estat: “Si per un moment es pensaven que aquesta entitat nascuda durant la nit de la dictadura abandonaria la tasca i l’esperança, és que no ens coneixien”. Portem gravades al pit les paraules del poeta: “viure és provar-ho infinites vegades”. I ho continuarem provant, i tant que sí.