Ja fa una bona colla d’anys que la cursa de Ripoll a Sant Joan és emblemàtica. Feia goig Ripoll, dissabte a la tarda, amb tants corredors populars o d’altres de més professionals tran-sitant pel carrer Sant Pere amb la bossa de la cursa. A dins hi havia la samarreta que estrenarien l’endemà. Es parlava de córrer, dels entrenaments, també de les lesions. Es parlava de la il·lusió de córrer.

Els alumnes, com els corredors populars, poden anar més a poc a poc o més de pressa, però hem d’aconseguir que tots puguin ser guanyadors

Miriam Ortiz i Dmitrijs Serjogins van guanyar la mitja. Vaig veure arribar Dmitrijs Serjogins. Veure’l córrer t’omplia el cor d’energia. El seu esforç t’encomanava vitalitat. Corria ràpidament, però tranquil, amb serenor. El seu cos ben equilibrat, conscient, concentrat. Gambades i ment totalment compenetrats. No era la ment que controlava el cos, el cos controlava la ment. Corria, se’l veia feliç. Lliure. Ell hi va estar, a fer la mitja marató, pràcticament el mateix que jo vaig trigar a fer els 10 km. Com ell jo també vaig aconseguir el petit objectiu que m’havia plantejat, baixar de l’hora. Si no ho hagués aconseguit, hauria set igualment feliç. Tothom pot córrer, al seu ritme, al seu tempo, segons la seva energia, gent de totes les edats. N’hi haurà que faran tota la cursa, altres en faran un tros, però tothom arriba a la meta. I aquells que n’han fet un tros potser altres anys havien acabat la cursa, potser l’any vinent l’acabaran. La intenció és ser-hi.

Com que a les curses hi ha tants corredors populars, s’han convertit en una gran festa de l’esport, de l’esforç i de la il·lusió. D’una manera o altra aquells que fan curses aconsegueixen el seu objectiu, sense que ningú els pressioni. Corrent som lliures, ningú ens jutja. Fem la nostra cursa en companyia mentre estem concentrats en nosaltres mateixos. No sé per què tot aquest entrenament, tota aquesta voluntat m’ha fet pensar en els infants de les nostres escoles. Ells també fan una cursa, on a vegades han de superar molts obstacles i un dels obstacles més difícils de superar són els judicis. A un corredor popular, per més a poc a poc que corri, no li direm mai que és un gandul. Ningú gosa fer aquest judici. Correm a poc a poc, per l’edat, potser per una lesió, perquè no hem entrenat prou. Ves a saber! Però arribem a la meta. Doncs tampoc hi ha alumnes ganduls. Hem d’observar què passa: potser fa uns dies que no treballen perquè estan tristos, potser no tenen amics, potser no entenen la llengua, potser se’ls ha mort una persona estimada... Els alumnes, com els corredors populars, poden anar més a poc a poc o més de pressa, però hem d’aconseguir que tots puguin ser guanyadors, perquè a l’escola l’hem de viure amb felicitat. I si som feliços sabem que un dia o altre arribarem a la meta. Però cal que no facin judicis en contra nostre.