Durant anys i anys el monstre del canvi climàtic ha estat present als discursos acadèmics, socials, mediàtics i polítics d’arreu del planeta. La devastació i el perill que aquest fenomen suposa per la raça humana i per la flora i fauna del globus són coneguts, provocant una pèrdua de terres de conreu, minimització de recursos bàsics per a la vida com l’aigua, desaparició d’ecosistemes i augment de malalties cardiorespiratòries derivades de diferents factors, un d’ells les altes temperatures.

La preocupació, entorn aquest nou paradigma, s’ha materialitzat amb iniciatives socials de base que reivindiquen la necessitat de repensar el nostre sistema productiu, de consum i, en definitiva, de model de vida. Les institucions polítiques i governamentals també han començat a treballar en aquesta direcció a través de les diferents “Conferències de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic” (COP), tot i que ha quedat palesa la
inutilitat d’aquests espais de debat, on els compromisos assolits pels diferents estats no deixen de ser paper mullat propagandístic que pocs cops s’acaba materialitzant i essent efectiu.

Els països amb menys recursos i les persones amb nivells socioeconòmics més baixos seran els grans damnificats

La major part d’estats del món van pactar a les conferències contra el canvi climàtic de Tòquio i París el compromís d’aplicar mesures correctives als seus territoris per evitar que hi hagués un augment de la temperatura global mitja per sobre d’un grau i mig, però aquesta setmana hem pogut llegir un estudi de l’Organització de les Nacions Unides que és preocupant: “L’ONU alerta que la lluita contra el canvi climàtic és insuficient. La temperatura augmentarà de tres graus”.

I què podem fer-hi? La realitat que l’augment de la temperatura global per sobre del grau i mig tindrà uns efectes devastadors per a les societats d’arreu, provocant migracions globals, pèrdua de terres cultivables, desaparició d’espècies animals i vegetals, augment de propagació de malalties entre altres. I a qui afectarà? Doncs efectivament, els països amb menys recursos i les persones amb nivells socioeconòmics més baixos seran els grans damnificats, entorn aquest fenomen, una realitat que tots tenim assumida, però que no deixa de ser injusta quan i hi ha estudis que mostren que “l’1% de la població mun-dial més rica contamina tant com els dos terços més pobres”.

Així doncs, podem dir que vivíem una realitat apocalíptica i que a molts de nosaltres ens preocupa i ens frustra especialment quan observem que les reformes que són necessàries no es materialitzen. Canvis entorn els models de recollida de residus urbans o en la mobilitat són claus. A més, són transformacions que podem desenvolupar i aplicar des de la petita escala, des de l’òrbita clarament municipalista. Hem d’acceptar que la gent vagi amb cotxe dins del nucli urbà per comprar una barra de pa? De veritat que encara, avui dia, hem de recordar a la gent que quan van a comprar al supermercat han d’emportar-se una bossa de roba per evitar generar més i més plàstic? És necessari, encara ara, recordar que és un deure personal de les llars reciclar i separar correctament els residus familiars generats?

Està clar que l’administració està gestionant l’emergència climàtica ineficientment, però comença a ser hora que la ciutadania, també, deixi de rentar-se les mans, entorn els seus deures i obligacions sobre la problemàtica mediambiental. Cal assumir que els ciutadans individuals també tenim el poder i moralment l’obligació de modificar els nostres hàbits per contribuir a una lluita col·lectiva que a hores d’ara no estem guanyant.