Diuen que el nivell dels polítics del país ha baixat molt. Que eren millors els polítics que van haver de lluitar contra la dictadura que els que han entrat a les administracions en democràcia. Diuen que els polítics actuals només estan en política pel sou i no els importa tant fer un servei a la societat. Diuen que els polítics menteixen avui sí, i demà també. Que canvien el discurs segons atics, si poden, s’embutxaquen diners, i per això vetllen per la cadira.

Allò que passa: “Qui remena oli, els dits se n’unta”. Diuen que els polítics entre sous, dietes i complements tenen unes mensualitats d’escàndol. Un sou total, tant llaminer, que els costa deixar la política i, fins i tot, si els convé canviar de partit, ho fan sense posar-se vermells.

Si ens aturem a analitzar-ho, veiem que de cada un d’aquests diuen, diuen, diuen... n’hi ha exemples. Exemples que fan trontollar la democràcia en tots els àmbits. Els ciutadans estan desenganyats, veuen que molt votar, molt votar, però els problemes continuen. Però realment és així? De fet, es fa difícil defensar els polítics actuals, costa destriar el gra de la palla.

Jo vull creure que encara hi ha molts polítics decents. Persones que han entrat en política per fer un servei al país i als ciutadans.

Un dels grans problemes d’aquest país ha estat que els partits polítics, per interessos propis, han estat incapaços de buscar una llei que els permeti finançar-se adequadament

Possiblement, els polítics que van militar al PSUC, al PSC, a ERC, a CDC o a UDC venien més entrenats per posar el país en ordre. Quan una cosa està molt desordenada, costa poc fer-hi retocs i deixar-ho presentable i la dictadura havia deixat un país trinxat, amb una llengua agonitzant i, on calia ser molt valent per ensenyar català, però molts l’ensenyaven.

Però ser polític no és fàcil. I ser un bon polític encara menys.

Sempre ha defensat que un polític ha d’estar ben pagat. És la manera de poder anar a buscar els millors en cada una de les àrees que cal gestionar. Si no és així la persona no voldrà deixar la seva feina per prendre responsabilitats polítiques i preferirà continuar a l’empresa privada fent la seva feina o el seu ofici. Ara, cal buscar l’equilibri entre estar ben pagat i abusar del que poden cobrar. Ja hi som! Qui diu el que és just?
Si el càrrec no està ben pagat, l’ocuparà qualsevol que estigui disposat a grimpar, a figurar, i molt probablement sense escrúpols. Algú a qui el servei públic li patinarà molt perquè “faci el que faci em criticaran”.
A criteri meu, un dels grans problemes d’aquest país ha estat que els partits polítics, per interessos propis, han estat incapaços de buscar una llei que els permeti finançar-se adequadament i que pogués evitar les irregularitats i la corrupció que els ha embrutit.
Tot plegat ha influït en aquest creixement del populisme i de l’extrema dreta. Diguem-ho clar, del populisme i del franquisme. Una desafecció de la ciutadania cap als polítics de la democràcia que costarà reparar. No serà fàcil. I lamentablement no passa només a casa nostra, només hem d’aixecar la mirada i veure què passa a Espanya, Europa, a Israel i Palestina, a Rússia, a la Xina, als EUA, i ara últimament als Països Baixos, i tants d’altres països.
Segur que la solució no hi ha ningú que la tingui sota el coixí, si fos així que la tregui i l’apliqui, el país, el Món la necessita.
Ens calen polítics lleials, honestos, nobles, valents, veraços, que no canviïn de missatge segons els convé, que compleixin els compromisos que adquireixen en campanya, que no venguin fum i que escoltin a la gent. És important escoltar la gent, cosa que no vol dir escoltar els aduladors que tenen al costat.
Els partits polítics, tots, han de pair que el suport, el nombre de vots, que poden obtenir d’unes eleccions, siguin generals, de país o municipals disten molt, és molt més elevat que el seu nombre de militants, aquells que, majoritàriament, estan sempre a favor del que diu “el líder”.