No sé ben bé per què, però sempre m’han fascinat els miralls fidels dels emprovadors estretíssims de les botigues de roba. Soc una persona descuidada en el meu aspecte físic, barba de metec, hàbits d’obrer, maneres de soldador i parola de ximple em definirien més bé que malament. No mostro ni he mostrat mai cap mena d’interès per la roba ni els seus complements de manera que sabates, cinturons, carteres, jaquetes, jerseis, pantalons o camises no tenen per a mi altra importància que la simple utilitat protectora climatològica bàsica i essencial. Només canvio una peça de roba per una altra de nova si acaba esquinçada o malmesa i trio sempre la que em sembla bàsicament més útil, més resistent, més robusta i còmode de les que tenen a la botiga, i, davant la desesperació de la dependenta de torn, després de decidir-me, me’n solc quedar sempre un nombre primer d’exemplars, una, dues o tres (perquè cinc ja solen ser massa). M’importa un rave la repetició monòtona dels meus hàbits al meu armari avorrit, al contrari, em reconforta.

Quan de petit a casa em volien comprar algun abric nou, uns pantalons, un jersei de moda o un equip per al nou curs escolar, em solia emprenyar com una mona adduint que de roba ja en tenia. La moda no va amb mi, o millor dit, va en contra meva, en contra de la meva percepció de l’esforç que el món hauria d’esmerçar en coses realment més útils que aquesta simple collonada. No nego que possiblement amb una roba o altra la meva presència seria més o menys convincent (pur convencionalisme), ni tampoc que al primer cop d’ull, la meva figura seria més elegant segons alguns cànons de dubtosa rellevància, tant si tinc els colors combinats com si no (cosa que mai no he sabut acabar d’entendre).

Les convencions socials obliguen a canviar mínimament el que un es posa al cim i confesso que al llarg de la meva vida he visitat botigues de roba per mercadejar americanes i pantalons, armilles, jaquetes, anoracs, jerseis, samarretes i calçotets per adonar-me del poc que m’agrada tot plegat.

Em satisfà veure que quan m’hi ajupo se’m veu, com als llauners, als electricistes, i a la gent pràctica de la vida, la ratlla del cul

Els botiguers d’abans s’armaven amb una cinta mètrica flexible de tela o alguna cosa similar que els donava les talles i els centímetres del meu cos per mesurar-me i em deien que em faltava créixer una mica per omplir la roba que em volien vendre i ho demostraven a l’emprovador, fent-me emmirallar mentre m’estiraven la roba de les cuixes o sota les aixelles perquè m’adonés que allò no era de la meva talla. Als quinze anys havia crescut massa per la meva edat i les robes que em venien a Vic en alguna botiga del passeig no m’acabaven d’encaixar del tot i, com sempre, el mirall de l’emprovador era la demostració completa que el meu cos no s’adaptava a la moda vigatana, o això deien els venedors, mig sastres, mig mags.

Confesso que als vint anys vaig tenir moments de debilitat i potser empès per la urgència de trobar parella i vaig acabar demostrant cert interès per pantalons ajustats i samarretes amb lletres, per vambes de marca teutona i alguna peça de nom estranger. Com sempre, però, els miralls dels emprovadors de les botigues ara de Barcelona tornaven a dir que el meu cos era fora de les mides estàndard, pensades, es veu, per panxuts ianquis bevedors de cervesa de cames primes. Cada un d’aquells miralls estrets dels emprovadors amb olor de roba vella em deien que no era jo adequat per a les canviants tendències de la moda.

Amb l’edat, he pogut comprovar en aquests miralls com el meu cos ha anat canviant, que el pas del temps ha augmentat l’entropia bàsica de les meves extremitats, tronc i cap, i he vist canviar les textures i formes del meu cos i ara, lluny de la perfecció simètrica de l’adolescència remota, sempre tinc algun defecte que el mirall amplifica i així, les cames les tinc curtes (a voltes llargues), els braços els tinc massa llargs (a voltes massa robustos, a voltes curts, a voltes prims), la panxa i el meu tòrax poderós com el del minotaure es veu que tampoc són els d’un home de la meva edat, i ara ja comencen a ni tan sols ensenyar-me certes peces perquè es veu que no queden bé en gent de la meva edat... (sempre han enganyat molt els cabells blancs...).

Algun mecanisme ocult, alguna normativa estranya i no escrita que tots els botiguers saben, però jo no, els adverteix quan dos colors combinen. Inexorables, em treuen robes d’home d’alguna postguerra i em diuen que em queden bé quan en realitat no m’hi queden gens.

La repetició incessant de la meva imatge en l’infinit aparent dels miralls paral·lels d’alguns emprovadors minúsculs amb portes de tela, m’ha fet entendre que la humanitat està abocada a una bogeria incurable en nom dels colors i de les estètiques incertes.

Confesso que més d’una vegada he intercanviat exabruptes paraules amb botiguers que han cregut que la cinta mètrica era Déu, i que aliats amb els poders obscurs del mal podrien controlar la meva dieta, els meus costums, les meves formes, les meves mides que a penes han variat en aquest enorme oceà de Higgs que m’envolta des de la meva llunyana adolescència.

Els miralls, com els de Dylan, continuen essent exactes reproductors de la realitat, continuen reflectint fidelment els canvis del meu cos que el temps turmenta i, en exquisides replicacions de mi mateix fins als borgians infinits paral·lels, perpetuen la meva història amb imatges que arrenquen de la meva infantesa, passen per mil modes que no s’han adaptat mai a mi i em retornen ara, amb la calma de l’edat, el seny per entendre que prefereixo un senzill Gin & Tonic ben fet, que no pas uns pantalons a joc amb no sé què dissenyats per ianquis de Minnesota (amics d’Elle Cordova) per als seus compatriotes sis talles i un continent enllà.

Aquest cap de setmana passat vaig passar per Vic a comprar-me uns pantalons de temporada. Es veu que ells (no sé ben bé qui són) han canviat el patronatge (ho fan sovint) i la dependenta, una noia esvelta d’olor agradable i simetria evident, em va dir que jo no tenia cul, ja se sap, per l’edat, va reblonar. La meva dona em va impedir demostrar-li que sí que en tenia i, enrojolada, no es va creure que n’havia tingut, i ferm, en un passat remot.

Potser mai no havia tingut clients llenguts o cabres com jo soc. Després d’emmirallar-me al petit emprovador de reflexos incessants, vaig acabar comprant contra la voluntat de la venedora uns pantalons que tot i que m’agradaven, deia que no feien per a mi, però em satisfà veure que quan m’hi ajupo se’m veu, com als llauners, als electricistes, i a la gent pràctica de la vida, la ratlla del cul per on em solc passar moltes coses i més opinions.

Rock me mama