El Thanksgiving, el Black Friday, el Cyber Monday... i aquí enmig de tant mainstream mercantilista es fa un lloc a cops de colze el 25N, el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones. Quina vergonya que vingui una cosa seguida de l’altra. Un dia compro una pretesa ganga, l’endemà em poso el llaç lila, i l’endemà torno a pensar en l’última tecnologia que puc adquirir.

El 25N hauria de ser el dia de cada dia. Amb un marcador petit a cada pantalla que se’ns presentés als nostres ulls, com aquells que ens posen quan juga #LaRoja, per carregar les xifres que hi surten sobre la consciència individual i col·lectiva. Un marcador que ara mateix posaria 14 dones assassinades i 8 menors orfes (a Catalunya i des de principi d’any). Hauria d’anar acompanyat d’un dit acusatori cap a cadascun i cadascuna de nosaltres. Perquè cada amenaça, cada abús i cada mort individual és un fracàs col·lectiu. Si més no així hauria de ser-ho perquè tinguéssim la urgent necessitat de canviar les coses.

Tinc la sensació que en aquesta qüestió, per molt que intentem mirar endavant, anem enrere

Que soc bèstia? Potser sí. Però és que encara trobo més bèstia que en ple segle XXI continuem amb aquesta xacra i que, lluny de millorar, es vegi agreujada per les noves tecnologies i les xarxes socials, que encara serveixen per afegir més llenya al foc i perquè proliferin noves maneres d’exercir violències envers les nenes, les noies, les joves, les dones... Un terreny especialment llaminer per als més joves.

Tinc la sensació que en aquesta qüestió, per molt que intentem mirar endavant, anem enrere. I és que no canviarem res mentre continuïn les estructures patriarcals a les nostres famílies, a les nostres empreses, als nostres jutjats, als nostres governs. I no canviarem estructures institucionals fins que no canviem les estructures mentals. Aquí rau el quid de la qüestió. Són aquestes estructures mentals les que han de fer el clic perquè hi hagi un vertader impuls del canvi en la resta de la societat. I això requereix un treball profund, en què l’educació juga un paper fonamental, que no tothom està disposat a fer.

Per què he de canviar si només he rigut d’un acudit masclista? Per què he de sentir-me malament per haver criticat aquella manifestació de feminazis que només volen perjudicar els homes? Per què he de doblar al masculí i al femení o fer servir una paraula genèrica (professorat, alumnat...) si el masculí genèric ja ho engloba tot? Per què he de demanar perdó si només he rigut amb els companys per com va vestida avui aquella nena que va una mica enrere a la classe? RES, absolutament RES és innocent. Ens hi va la societat. Ens hi va la vida. Imagineu les vostres amigues, germanes, cosines, mares, filles, àvies com una xifra més en aquest marcador i penseu què haguéssiu pogut fer per canviar-ho. D’entrada, per exemple, no qüestionar-vos cap de les preguntes anteriors i assumir que ens cal un canvi de mentalitat.

Torno a repetir: soc bèstia? Més bèstia és el marcador actual aquí i en cada país del món, on es sumen les denúncies, les no denúncies i les dones que no tenen ni veu ni vot i que estan doblement i triplement violentades pel seu gènere, per la seva situació (pobresa, vulnerabilitat...) i per la seva condició (discapacitat, trastorn...).

Què, ens hi posem TOTS i TOTES?