A l’Ajuntament li corresponia resoldre tres feines que tractaven de tres obsessions ecumèniques de l’ideal infinit: mantenir i augmentar l’arbrat sense esporgar-lo gaire o gens, tenir l’espai públic net i endreçat, i no malmetre més la poca terra agrícola fent urbanitzacions de resultats tèrbols. Era la secció b/3-545 de l’equip municipal a la qual li tocava desestancar el segon d’aquests trasbalsos, i ho realitzava amb uns personatges extraordinaris anomenats escombriaires.

Així doncs, els escombriaires, tinguts per les persones més ben considerades de la vila, serien els encarregats d’aital comesa. Ells arreplegarien amb precisió mil·limètrica les malifetes deixades a les places, carrerots, ravals, passatges, passejos, carrers... i es responsabilitzarien d’endreçar tants desgavells com podien haver-hi per una ciutadania primària poc educada i conscient en la cosa comunal.

Potser, una ciutadania aviciada per defectes atàvics que venien de costums individualistes calorosos i mediterranis, o de la por a tot allò públic causat per protocols d’antigues dictadures, potser sí. Però sort en teníem de l’existència de la trepa escombriaire que refeia l’ordre i l’estètica canònica, i que rescabalava les angúnies del ciutadà tan fet a la seva.

Sabíem que el cantó fosc no podia guanyar a la llum de cap manera, ni parlar-ne, i ara

Comptat i debatut, però, feia feredat que de cop i volta es capgirés la truita i se n’anés tot escales avall. Que l’ordre i la pau es fonessin, i la brutícia, la insolidaritat i el desequilibri indesitjable -que sempre n’hi ha arreu- es tornés massa persistent en el món, i acabés guanyant a la perseverança de la colla recol·lectora de malvestats humanes.

Sabíem que el cantó fosc no podia guanyar a la llum de cap manera, ni parlar-ne, i ara. Però l’experiència ens havia mostrat que érem febles, i que en un moment de decandiment la humanitat es podia cansar de bregar cap a la perfecció estipulada, i anar-se’n llavors en orris. Només una badada d’una setmana sense netejar i els aplecs d’immundícia trasbalsarien el paisatge urbà, i tot acabaria sent un planell de malures fent-se malbé el que havia costat tant de construir.

No sabíem si la gent estava prou a l’aguait de l’abast d’aquesta tragèdia col·lectiva que podíem veure, o si suportaríem un panorama d’aquestes característiques. Sense saber-ho, doncs, havíem començat a copsar la vàlua extraordinària d’una infraestructura humana, conscient, rítmica i seriosa que no defallia mai, i alhora, a entreveure el poc nivell i desvetllament cívic del ciutadà cap a les coses de la generalitat.

A voltes es parlava d’una utopia rosa que tractava d’un home nou, d’una generació descrita a les llegendes del futur que no llençava res a terra, que no embrutava sense més ni més, que entenia que allò públic era ben seu, que lligava caps i sensibilitats, i que recollia de totes totes la merda del seu animal caganer, no fos cas que acabés trepitjant-la.

Era tan dificultós, aleshores, de comprendre que la consciència còsmica s’estenia molt més enllà de la meva pell o del meu piset bufó? Costava tant adonar-se que l’aigua i l’aire eren ben bé com jo mateix? I que, si per malastruga les coses seguien en aquest estat de descurança, podríem caure a l’infern de la inconsciència plens de merda fins a la nou del coll?

A casa tothom ho diu que allò públic no és de ningú.