Fa tres anys EduCaixa va convidar Steve Higgins, professor de la Durham University -ocupa el 78 lloc del món en el rànquing del 2024-, per aconsellar els docents i equips directius sobre quines pràctiques educatives tenen un impacte real sobre l’aprenentatge dels alumnes, temàtica a la qual s’ha dedicat a investigar els darrers anys. Resumint, el seu consell va ser: “S’ha d’oferir als docents el que ha funcionat abans, “les evidències”, perquè ho apliquin”. Dit d’una forma més planera: No pot ser elevar en l’àmbit de categoria l’última “ocurrència” (ja em perdonaran el castellanisme), com ara les anomenades “caixes d’aprenentatge”. O com una gran quantitat de programes digitals que són, ja em perdonaran novament, una successió “d’ocurrències”. O els treballs per projectes, que potser han presentat alguns beneficis, però de mitjana són relativament baixos, perquè s’elaboren a partir de propostes que tenen poca reflexió al darrere i que sovint són molt poc interdepartamentals, dues condicions del tot necessàries per a aquesta pràctica educativa.

Si obligues un professor a fer una cosa en què no creu no funcionarà per molt que li hagis ofert la millor pràctica educativa

A la pregunta de quines evidències funcionen millor, Higgins, responia que eren aquelles que milloren la interacció a l’aula. A més feia una altra afirmació que comparteixo del tot. Si obligues un professor a fer una cosa en què no creu no funcionarà per molt que li hagis ofert la millor pràctica educativa.
Lamine Yamal va debutar amb l’equip “professional” del Barça amb quinze anys. Però resulta que la condició per poder iniciar un cicle formatiu de grau mitjà, de dos anys de durada, és haver superat 4t d’ESO, és a dir, s’han de tenir setze anys com a mínim. Per què el faig aquest preàmbul? Doncs perquè és un clam d’ensenyants i de pares que caldria tornar a allò que “les evidències” havien demostrat que funcionava: els centres de primària haurien d’atendre els nois i noies fins a catorze anys. I els de secundària i formació professional a partir d’aquesta edat.

“Les evidencies” han demostrat que els catorze anys és una bona edat per iniciar els diferents itineraris del sistema educatiu. És un moment clau perquè no tots els nois i noies tenen les mateixes capacitats.

Per què nois i noies a qui no interessa o no tenen prou habilitats o simplement no tenen base per gairebé cap de les matèries de 3r i 4t d’ESO, no poden iniciar un cicle formatiu als 14 anys que els pot permetre desenvolupar amb èxit les seves capacitats? El fet de mantenir-los dos anys més en un tram del sistema educatiu que no s’ajusta a les seves necessitats, i en el qual fracassen, els aboca a la frustració. Se’ls transmet el missatge que no serveixen i que són els pitjors de la classe. Evidentment, això impacta negativament en la seva autoestima i sovint comporta una deriva negativa en la seva actitud al centre. I, per tant, als 16 anys quan se’ls ofereix un itinerari de formació professional moltes vegades ja és massa tard.

En canvi, Lamine Yamal pot debutar amb 15 anys amb els professionals del Barça fent allò pel que té bones capacitats, se sent motivat i li potencia l’autoestima.

Fa poc més de tres setmanes era capçalera a molts mitjans de comunicació la notícia que Espanya liderava la UE en abandonament escolar. Ningú dels responsables de l’actual sistema educatiu ni dels que els assessoren s’ha plantejat el perquè d’aquest nou lideratge? Un més que cal afegir als mals resultats de la PIRLS, o als pèssims resultats de les proves PISA on també exercim de líders per la cua, tal com vaig mencionar en l’article (II) d’aquesta sèrie i tal com s’ha constatat novament aquesta setmana. Catalunya té els pitjors resultats de la història a les proves PISA.

De forma reiterada es reclama que calen més recursos per les escoles. Hi estic d’acord. Però no precisament recursos materials atès que en general els centres avui estan ben dotats. El que calen són recursos humans ben preparats! I com a conseqüència abaixar notablement les ratios! És del tot impossible que un docent pugui atendre bé aules amb fins a 28 alumnes, tant a primària com a l’ESO, i amb un grau de diversitat alt o molt alt en la gran majoria de casos. Però d’això ja en parlarem un altre dia.