Hi ha llibres bons, llibres no tan bons i d’altres curiosos, singulars, o com se’n vulgui dir. Aquests dies me n’ha caigut a les mans un d’aquests darrers. Tal volta no estigui descobrint res a alguns lectors de El Ripollès, però en faig menció, ja que m’ha resultat interessant. Es titula “Dolores, une vie pour la liberté”, és del 2002, està escrit en francès i l’autor és un professor d’aquest idioma, narrador i poeta de Tolosa de Llenguadoc que es diu Progreso Marin. Aquest, fill de la ripollesa Dolors Prat, una anarcosindicalista de la vila, recull testimonis i repassa les tragèdies de l’exili republicà a través del ric anecdotari de la seva mare. L’editorial és Éditions Loubatières, especialitzada en llibres d’història i de patrimoni d’aquella ciutat.

L’obra comença i acaba a Ripoll. Tradueixo la introducció: “Ripoll 1905, Catalunya espanyola en la confluència de dos rius, el Ter i el Freser, cruixen les seves fàbriques del tèxtil i la seva misèria... Entre totes aquestes formigues laborioses, algunes decideixen a la seva vida mantenir-se més dretes que d’altres... Dolores, una vida per la llibertat”. I el seu epíleg, gairebé un segle després, conclou: “Agost 2000. Dolores passa ja dels 95 anys, li arrenco encara unes paraules... Paraules per prevenir-se, durant un cert temps, de l’herba de l’oblit”. (L’herbe d’oubli, en bretó ar saouzanenn, és una enganyosa planta que fa que els caminants de nit vagin donant voltes hores i hores fins a retrobar el seu camí).

L’exili, conclou Marin, és perdre la llengua i els amics, però també el dret a expressar-se

Tot comença i acaba a Ripoll. La protagonista, secretària del tèxtil de la CNT, ha explicat al fill les vivències i vicissituds de la seva vida. Cadascun dels 500.000 republicans que van travessar la frontera francesa podrien fer un relat similar. A nosaltres ens encurioseix sobretot el retrat que fa del Ripoll de principis del segle passat: pobresa, treball infantil, analfabetisme, malaltia, explotació laboral. Menció extensa de la vaga de l’any 1919 i del lock out posterior per aconseguir la jornada de 8 hores. La sopa popular, la repressió. Esquirols voluntaris o no. Menció de les empreses Botey i Casals. Després, la república, l’autogestió i tot allò que portà a l’odi i que va acabar en una guerra civil. També el cinema al poble i les lectures fulletonesques amb les amigues.

I l’amarga experiència de les desavinences entre comunistes i anarquistes, el front, el sacrifici de tants joves, la derrota, la retirada, l’exili, l’entrada a França, el fred d’aquell hivern, la brutícia, els polls i la mort als camps de concentració. El paper de l’església també es posa en qüestió. La Dolors torna a Ripoll, però és perillós i n’ha de tornar a fugir, en un periple a peu que la du d’Ogassa a Camprodon, i a Prats de Molló pel Coll Pregon. Allà descobreix la solidaritat d’altres catalans i el paper del cèlebre Pau Casals que coordina la fugida i l’acolliment. I un cop a Tolosa, en plena guerra mundial, els bombardejos alemanys, la vida en pisos minúsculs, les feines escarrassades i, sobretot, la manca de papers que esdevé una necessitat obsessiva per poder sobreviure. Els papers dels quals encara sentim parlar ara, fins que hem acabat creant una figura lamentable en els nostres dies: la del sensepapers. L’exili, conclou Marin, és perdre la llengua i els amics, però també el dret a expressar-se. La Dolors es torna a casar a França i té fills.

Va acabar existint una minúscula colònia de ripollesos i dels seus descendents a Tolosa, la Ciutat Rosa. La Dolors va tornar a Ripoll després de la mort de Franco, allà hi havia deixat el primer marit, retrobà algunes persones, passejà per la carretera de Ribes, pel passeig i pel pont del Raval. L’autor, en un darrer paràgraf, diu: “Ripoll té la cara una mica trista, d’una música de cobla d’un final d’aplec de sardanes... L’acceptació de les espines a les roses és una filosofia de vida. Entre el Ter i el Freser, la vida continua...”